Una lliçó de resistència

En el vídeo es veu un grup de dones, nombrós pel context, avançant pel carrer amb pancartes i proclames. Al seu voltant, homes armats miren d’aturar-les i de fer-les callar. Elles, ni s’aturen ni callen. Avancen. La que porta el micròfon aparta el fusell d’un d’aquests homes que pretén intimidar-la com si espantés una mosca collonera. Té una actitud serena i ferma. Admirable, molt admirable. Defensa un espai que és seu a l’Afganistan al segle XXI. Defensa la llibertat. Són la resistència. Els referents necessaris al món de segle XXI. Per cert, ¿quan tenim previst revisar-los globalment? La història fa temps que comença a demanar canvis a l’engròs. O digueu-ne noves incorporacions. El que sigui mentre aquestes dones hi tinguin cabuda. 

Han sortit als carrers de Kabul per denunciar la repressió que els talibans exerceixen contra elles i manifesten el seu rebuig per l’assassinat a trets de Zainab Abdullahi per part d’aquests fanàtics del terror. Una dona jove que tornava d’un casament. No és l’única víctima d’un règim que nosaltres ja hem tornat a oblidar. Elles no poden. I s’hi rebel·len. Jugant-s’hi literalment la vida. Però és que els hi va la vida. Els talibans volen eliminar les dones reduint-les a la misèria de viure sotmeses totalment als homes. Ho han fet. Ho fan. Els tanquen les portes de l’educació i del treball. Els tanquen les portes a viure. Qualsevol manifestació de llibertat pot representar la seva sentència de mort. Per això només els queda l’opció de sortir al carrer i fer sentir la seva veu. Dit així sembla fàcil. No som als carrers de Kabul i tenim encara molts llocs on fer-nos sentir. Per això a nosaltres només ens queda l’opció de recordar-les i de contagiar-nos del seu coratge. Perquè els dies foscos que s’acosten lentament ja s’obren cada dia a diferents llocs del món. No és el presagi d’una pessimista. És l’alerta d’una idealista. Mirem i emmirallem-nos en aquests gestos enormes de defensa si volem viure amb claror. El món és de tots només quan ens convé explotar-lo i el que convé és que, els que hi vivim, ens escoltem les veus. I sobretot ser lliures per poder divertir-nos. Xalar és antònim de terror. 

Vivim envoltades de massa notícies estèrils per al desenvolupament humà i per a l’alegria col·lectiva. Ens hem tancat en coves per evitar encomanar-nos un virus persistent. No és cap retret. Prou feina té cadascú amb la seva existència. Però també vivim pensant que les dones afganeses que surten al carrer ho fan perquè elles no tenen res a perdre. I què en sabem de les seves vides per decidir que no tenen res a perdre? I què tenim nosaltres, que tantes vegades ens quedem a casa, per perdre? Fa temps que la nostra mirada és petita i colonialista. Fa temps que ens hauríem de poder mirar als ulls sense espantar-nos. La lluita contra la repressió és una manera d’entendre la vida. Prou que ho sabem, aquí també. No es tracta de comparar qui pateix més i qui guanya en greuges, perquè no és una competició, encara que el sistema imposi que qualsevol cosa ho sigui i, si és possible, ens devorem els uns als altres per veure qui té els ullals més esmolats. Veure durant uns segons la dignitat d’unes dones que no es resignen a acceptar una situació que les aniquila em recorda totes aquelles persones que en el seu moment, en el seu espai, en el seu temps, han decidit aturar el que mai no hauria d’haver començat. Tant és la quantitat i la força. L’important és que tinguem clar que el que elles ens ensenyen és per guardar-ho com un bé que ningú no ens pot robar. I que el que elles perden, nosaltres també ho perdem.