Llibres i feixistes

Arran de l’entrada de partits d’una dreta més extrema que l’habitual sembla que ha vingut de gust tornar a treure la pols a un vell debat, molt repetit en cercles intel·lectuals, almenys des de mitjan segle XX. 

En primer lloc, haurem de fer evident que aquest populisme de dretes desinhibit i perdonavides sempre havia estat un subtext més o menys evident en la dreta clàssica espanyola, de filiació més feixista que conservadora almenys en un sentit europeu. Vox ha servit per desacomplexar, no per descobrir. També hem de dir que qui va posar de moda una política de la destral i la grolleria va ser l’extrema esquerra, que des de fa anys va acostumar la ciutadania a una retòrica de caps tallats, que li va servir per destacar i fer-se un lloc als platós de televisió en un moment de crisi del PSOE. Fins que han acabat al govern de l’Estat, sovint mostrant una impotència –o un cinisme– preocupant. Ara continuen denunciant els problemes com si fossin a la cafeteria de la facultat de Polítiques, no al Consell de Ministres.

Quin és, però, el remei contra la proliferació d’aquesta dreta grandiloqüent i covarda? El retorn d’un feixisme vestit de llibertats es pot frenar amb més dosis de cultura? És veritat que la cultura cívica, el debat i la bona informació, l’hàbit del coneixement i la curiositat tolerant poden frenar tot això? Sempre ve de gust recordar que l’Alemanya que va posar Hitler al govern era un país de cultura, i que també eren cultes molts responsables de l’Holocaust, els seus ideòlegs o juristes. Que la cultura hagi fallat en el passat, però, no significa que no sigui el millor remei que tinguem per provar de frenar el retorn d’una forma de fer política que en el fons ret culte a la violència. També eren cultes els EUA que van derrotar el nazisme, per exemple, i Churchill, i és ben cert que quan vols pacificar un país has d’escolaritzar-lo, donar-li un govern amb divisió de poders i llibertat de premsa. El nostre món és més pacífic que el de l’any 1921, per exemple, perquè hi ha més cultura democràtica, més informació, i sabem resoldre els nostres problemes personals i col·lectius sense haver de matar-nos. Hi ha ajudat tenir més democràcia arreu, i més autodeterminació, és a dir, més estats sobirans. 

Saber negociar i arribar a acords, i donar arguments i defensar-los, també és cultura. Cultura és saber que el millor que pots fer ara mateix contra el neofeixisme és parlar de les seves idees, deixar de banda els feixistes i centrar-te en els seus arguments, mostrar a tothom en els mitjans públics fins a quin punt tot plegat està basat en la falsificació, l’odi i les simples ganes d’ocupar el poder. Debatre, argumentar, això també és cultura, perquè és combat d’idees i pensament. Qui menysprea la cultura fa com els nazis, també: el nazisme era sobretot aquest refús envers el que consideraven pusil·lanimitat i esllanguiment, oposat a la cultura de la força i del rendir-se al poder de la veritat revelada a les ànimes superiors.  

Melcior Comes és escriptor