Llibertat d'expressió selectiva

Que falti menys per a les eleccions vol dir que falta menys perquè s’acabi la campanya. És una bona notícia. Encara que a nivell informatiu es trenqui el binomi eleccions/pandèmia, jo prefereixo quedar-me amb la pandèmia a seques. I això que a tot arreu et prometen coses. Quan no són vacunes són derogacions de lleis mordassa, que no només es mantenen sinó que s’apliquen amb multes demencials i sistemàticament injustes. Les promeses s’haurien de prohibir. En general. Com a mesura preventiva. I més ara, que la resistència a la frustració cada vegada és més baixa. Parlo per mi, que a més de caure en la trampa de les expectatives, a sobre també soc especialment sensible a la vergonya aliena. Per això estic contenta que s’acabi la campanya. I això que cadascú ha estat lliure de fer-la com ha volgut tenint en compte les circumstàncies, amb grua estirant el carro inclosa, imatge prou metafòrica que ho explica tot quan ningú vol entendre res. Però reconeguem que encara falta molta imaginació i sobra molt segle XX. Deu ser perquè al sistema li convé una remoguda de fonaments que no acaba d’arribar mai. Qui sap si ve en autobús de campanya. Per cert, hem aprofitat poc l’avinentesa per trencar el confinament perimetral. Jo em veia anant de mítings com qui va de raves. I encara és hora que surti del barri. La culpa és de la mascareta. Com que finalment tries haver de portar-la com menys hores al dia millor, et quedes a la bombolla fins que t’acaba explotant el cap. Ho miris per on ho miris, tot són avantatges. Ens queixem massa. Sempre ens queixem massa. 

A Catalunya no sabem qui arribarà a dalt de tot però Espanya encapçala un rànquing destacable. Segons Freemuse, una organització internacional que defensa la llibertat d’expressió artística, l’estat espanyol era el número 1 amb artistes condemnats a presó el 2019 i les dades del 2020 no milloren. És el que tenen les democràcies consolidades. Freemuse parla de la vulneració dels drets humans en casos com el de Valtònyc i el de Pablo Hasél. L’anunci de l’empresonament de Hasél ha fet despertar una comunitat artística espanyola adormida, que no se sap per què no va protestar per Valtònyc però que ara sí que troba que condemnar algú a la presó per cantar és excessiu. Jo me n’alegro. En un manifest signat per noms il·lustres comparen l’estat espanyol amb Turquia o el Marroc, i no perquè allà també hi faci molt de sol. Està bé que hi siguin. Que ho signin. No els esperava ningú. O jo els feia ja ben lluny del brogit del món, recordant velles fites com el clam contra la Guerra de l'Iraq o la defensa d’un poble oprimit com el saharaui. Però resulta que encara hi eren. Hi són. Per defensar que un home que canta no pot anar a la presó. Per defensar la llibertat d’expressió. Que canti el que vulgui. Que si ens poséssim a tancar lletristes infames no acabaríem. I dic jo que un no es fa raper per parlar de les bondats del sistema. Però ja que hi ha gent que es desperta ara, escandalitzats de tarda, ho podrien aprofitar i preguntar-se quina relació hi ha entre un govern que declara la monarquia intocable, una justícia que empresona artistes i un país que va demanar votar, no el van deixar, va votar igualment i ara el fan votar cada setmana fins que arrenqui el maleït autobús que fa de gos d’atura per tornar l’ovella esgarriada a la cleda. Si troben la resposta potser podrien empaperar el seu país de manifestos i aconseguir encapçalar algun rànquing més lloable. Que el temps passa i els presos, fins i tot quan estan tancats, no són invisibles. 

Natza Farré és periodista