Opinió
Opinió 21/06/2019

Llibertat d’elecció de residència i llibertat de preus

Onofre Rullan
3 min

Fa uns dies una companya de feina em va passar una imatge per WhatsApp on es veia un vistós mural fet per un grafiter a sobre del qual algú havia escrit “Tu streetart me sube el alquiler”. Més o menys per les mateixes dates vaig sentir un tertulià que, denunciant la queixa que les millores urbanes fan pujar els preus dels lloguers, exclamava sarcàsticament: “Doncs degradem les ciutats i així baixaran els lloguers”. Ambdues sentències són absolutament certes, les millores urbanes, ja sigui en forma de reformes o de decoració artística, fan pujar els preus i la degradació, ja sigui en forma de residus que no es recullen o d’edificis i persones que es degraden, els fa baixar.

El que sovint s’obvia és que ambdues situacions beneficien els mateixos agents, els extractors de rendes urbanes. En el primer cas, ja que, si els preus pugen, s’aconsegueixen fruitosos beneficis amb la venda o lloguers d’habitatges i locals; en el segon cas per mor que, si els preus baixen, els inversors veuran abaratides les seves despeses a l’hora d’adquirir solars o habitatges per materialitzar les seves inversions. Un cop executades, els preus pujaran i també ens trobarem amb el primer cas.

Un carreró sense sortida!, direu. No, ens oblidam d’una possibilitat, que es facin reformes urbanes, que els artistes decorin els barris, que es recullin els residus i que s’ajudi i incentivi la rehabilitació d’edificis en procés de degradació però que, al mateix temps, es fixin els preus màxims de venda i lloguer d’habitatges. Així els preus no pujaran i les millores urbanes aniran directament en benefici del veïnats sense que aquestes actuacions els pressionin cap al desplaçament residencial no volgut per no poder pagar els preus que fixa la 'mà invisible del mercat'.

Hi ha intents i experiències, com a mínim a Europa, que van en aquesta direcció. A l’anterior legislatura el tema va enfrontar el PSOE, que s’hi oposava, i gran part del partits que li donaven suport parlamentari que ho reclamaven. Ara, la Generalitat de Catalunya, des del Departament de Justícia (ERC), ha facultat els ajuntaments que a les zones que declarin de “mercat tens” fixin, com a màxim, un increment del lloguer als nous contractes que no estigui per sobre del 10% dels anomenats “preus de referència” que marca la mateixa Generalitat.

Tot i que hi ha bastantes excepcions (nova construcció, rehabilitació total, més de 150 m2...) que segur que minvaran l’efecte de la mesura, tant l'Autoritat Catalana de la Competència com els gestors immobiliaris ja han posat el crit al cel denunciant l’intervencionisme que alterarà "el funcionament competitiu del mercat de lloguer de l'habitatge", en altres paraules més entenedores, que farà que “la mà invisible del mercat” topi amb els drets dels veïnats a gaudir d’un habitatge a uns preus que no els expulsin del seu barri o poble.

Sempre topam amb el mateix, la sacrosanta llibertat de preus enfrontada a la llibertat d’elecció de barri o poble per residir. Una llibertat, la segona, que només es pot gaudir en proporció a la renda disponible. A no ser que fixem els preus màxims, és a dir, que limitem la llibertat de preus en favor de la llibertat d’elecció residencial. Ara que es preparen els pactes municipals i autonòmics valdria la pena que el tema estigués, com a mínim, sobre les taules de negociacions. Si no hi és, el mercat devorarà impunement els residents i el seu dret a l’habitatge, ja que, com diu l’aforisme, “la llibertat dels llops sovint no és un bon negoci per a les ovelles”.

stats