24/09/2021

Llengües i volcans

3 min

Es recordava perfectament del primer cop que va veure un megacreuer a Palma. Podia explicar fil per randa com gairebé es mata perquè, amb la bicicleta, tornant del dic de l'Oest, havia estat a punt de pegar-hi de cap. S'havia desorientat, de sobte. Els ulls havien topat contra un edifici enorme, aparegut per una art màgica com la dels castells de rondalla. Quan se'n va témer que era un efecte òptic, que el carril per girar no havia desaparegut –sinó que quedava tancat com un cul-de-sac per culpa de la nau horripilant–, de poc que no s'estampa contra la filera de conductors de cotxes de lloguer i es mata (ja ho he dit).

També guardava imatges del dia que, mentre fumava a la bugaderia amb vistes a l'aeroport, se li va acudir de comptar avions, i va haver de córrer a cercar el mòbil (pel cronòmetre), de por que no hagués perdut el sentit del temps: cada tres minuts, n'aterrava un. Feien cua, entrant per la badia de Pollença, com si hi hagués una autopista asfaltant el cel; i, per cada cinc, se n'enlairava un des de l'altre extrem del sobredimensionat i monstruosament lluminós aeròdrom.

Va confessar-me que no tenia clar quan havia començat a passar, tot allò, i que creia que ja no ho sabríem esmenar, o que no ens deixarien provar-ho. I va acabar remembrant la frustració i les llàgrimes de les primeres cites amb metges, durant les quals havia hagut de superar (com quan havia viscut en altres països) les dificultats i l'angúnia de descriure els mals en una llengua que no és la pròpia –ni el dentista d'urgències ni la ginecòloga n'havien volgut saber res, del català.

També s'hi havia trobat a les entrevistes de feina, fins al punt que li va semblar més fàcil –com que en sabia uns quants, d'idiomes– de tirar cap als estrangers. Va entrar en una escola d'elit, on se suposava que la canalla estudiava cent per cent en anglès. Mentida podrida! Les famílies es gastaven un dineral per malpagar uns mestres que amb prou feines encertaven un phrasal verb de xiripa. La canalla eren fills d'esportistes, empresaris i polítics que, entre ells, parlaven sobretot en castellà. De seguida s'adonà que en sabien, tant professors com estudiants, però que li deien “la llengua de ca sa padrina”. Va concloure que, en aquella escola, ningú no era capaç d'escriure o pronunciar una frase ben construïda –ni en anglès, ni en castellà, ni en català. Enrabiada per l'estafa i l'estultícia, es va arromangar i, amb vista a la festa de final de curs, va preparar la seva classe perquè interpretés la cançó d'Ossifar Vacasiones a Mallorca. Els ulls dels pares i mares, i els d'uns quants mestres, sortiren d'òrbita. La van despatxar, és clar. I hi ha pensat per l'esplèndida i intel·ligentíssima performança del Cosso d'enguany: l'Operació Cossoluf.

L'acció cultural és molt més poderosa que l'art i les manifestacions per separat. Quan percebem que els poders ignoren, menystenen o fins i tot entrebanquen els projectes culturals i científics, no anem errats: ho fan ben a consciència, perquè saben que encara que cap de nosaltres se'n surti d'inventar una alternativa al sistema que ens destruirà, el fet de pensar ficcions, d'interrogar la realitat i d'emprendre accions simbòliques és com remenar i regirar la terra, com adobar els fonaments.

La lava també adoba l'humus del sol, i no l'aturen ni jacuzzis ni piscines; les torrentades no se cenyeixen als nostres redireccionaments, i les llengües no es conserven amb lleis que ara s'aproven i es tomben adés, sinó amb les feines de cada dia: cantant-les, compartint-les, traduint-les i emprant-les per xerrar de tot. 

La que escriu Andrea Abreu a Panza de burro n'és un exemple. La primera novel·la de l'escriptora canària ens relata –amb una llengua que de tan viva es fica per la pell, els ulls i les orelles– el que la protagonista s'imagina com els darrers dies d'una manera de viure (i de parlar), i, amb la seva escriptura, les oxigena i les fa florir de bell nou. La jove habitant d'un llogaret a la falda d'un volcà explora a la recerca d'altres futurs, mentre els adults treballen a l'hostaleria i la construcció. Enveja els turistes, perquè ocupen les cases més maques i es poden refrescar a la piscina, i alhora es repugna per l'obligació de comunicar-s'hi en una llengua que, de tan institucionalitzada, foragita la diferència (l'espanyol de Tenerife no és el dels estiuejants madrilenys); fins al punt d'anhelar que el volcà erupcioni, l'illa es fongui i puguin marxar amb barca a qualsevol altre lloc. L'adolescent no sap que a totes les illes es trobarà, més o menys, la mateixa situació, el mateix sistema. Que, quaranta anys abans que ella, Antònia Vicens ja va amplificar la veu d'uns personatges similars als de la seva novel·la, des de l'altre arxipèlag de l'Estat. O sí –i, per això escriu. 

   

Poeta, traductora i músic
stats