Les llengües molestes

L’Estat espanyol ha viscut dues mostres d’intolerància cap a sengles llengües minoritàries i minoritzades dels Pirineus: l’aragonès, en gravíssim perill d’extinció, i l’èuscar. De la primera, el ple de la ciutat d’Osca va decidir, el 30 de setembre de 2019, per iniciativa del Partido Popular, recolzat per Ciudadanos i Vox, “la revocació de l’acord pel qual s’instava el govern d’Aragó a què procedís a la declaració d’Osca com a municipi inclòs a la zona d’utilització històrica predominant de la llengua aragonesa” (segons es pot llegir en l’ordre del dia del ple). El primer fruit de la mesura, i el més visible, ha estat l’eliminació de tres cartells bilingües que donaven la benvinguda a l’entrada de la ciutat. Osca torna a ser “ancha”, com Castella. Quant al segon idioma, l’1 d’octubre de 2019, el Tribunal Superior de Justícia de Navarra anul·là la puntuació de l’èuscar com a mèrit en l’administració foral dins dels serveis centrals, a la zona no bascòfona, ¡i àdhuc a la zona considerada mixta!; el recurs havia estat presentat pel sindicat UGT i pel Sindicato del Personal Administrativo.

Aquest encalçament lingüístic, a la menor escletxa política o judicial, mereix una reflexió sobre la sempiterna molèstia que llengües arraconades i perseguides susciten en la majoria de les ments espanyoles (fins i tot, en aquelles que, per pura tàctica, diuen estar –relativament– a favor). Tres conclusions podem extreure d’aquesta urgència a invisibilitzar o relegar les funcions de les úniques llengües històricament pròpies d’aqueixos antics regnes, com són Navarra –l’últim territori envaït per la Corona espanyola– i l’Aragó. Recordem, de passada, encara que no calgui, que l’occità, en algun moment, va ser llengua oficial ‘de iure’ o ‘de facto’ tant al regne dels dos vessants dels Pirineus com en determinades localitats aragoneses.

La primera conclusió és l’evident autoodi, quelcom substancial a moltes nacionalitats de l’Estat espanyol. En compte de vetllar per un dels signes d’identitat més primorosos, com és la llengua (en el cas de l’èuscar, es perd enllà de la nostra era; en el cas de l’aragonès, posseeix la mostra escrita en romanç més antiga de la península), el que realitza la classe política que veu amenaçada la identitat estatal és fer-la desaparèixer simbòlicament, llevar-li possibilitats, transformar-la en una eina que minvi en compte de créixer. Per quina raó? Perquè ells, que tan navarresos, tan aragonesos, tan asturians o tan valencians es consideraran, no les usen, no les parlen i ni tan sols les coneixen; per tant, les menyspreen. La seva frustració per la ignorància absoluta de la llengua dels seus avantpassats els obliga a prendre posicions de trinxera, d’escarni o de persecució.

Segonament: l’autoodi esdevé odi a les seques (idiofòbia?) si analitzem allò que estan prohibint: acabar amb un acord que ha servit per a poc a l’Aragó, davant la incompetència recurrent de tots els partits al Govern per a aprovar una mínima base d’actuació a favor de les llengües pròpies del territori i oficials a l’antiga Corona (l’aragonès i el català), i l’eliminació de tres plaques amb la llegenda “Bienvenius – Uesca – Ziudat bilingüe – Charramos aragonés”. La valentia dels polítics municipals aborrona. Quant a Navarra, deixar de considerar la coneixença de l’èuscar un mèrit, quan, possiblement, qualsevol curset d’estar per casa té l’adient valoració.

Per últim, aquesta darrera mesura podria significar –i no m’agradaria donar-ne, d’idees, als “destroyers”– que algun polític es plantegés per quina raó si no és ni tan sols un mèrit a Navarra, ha de ser una obligació la llengua pròpia en determinades comarques de certes comunitats autònomes, i se li acudeixi denunciar o sol·licitar que el català deixi de ser obligatori per a l’accés a la funció pública a Catalunya, perquè a la Vall d’Aran no és la llengua pròpia, o a València, puix les contrades de l’interior són de dialecte castellà, murcià o castellanoaragonès.

Per a l’establishment nacionalista espanyol (de vegades, també el PSOE) qualsevol manifestació lingüística és en diferent grau sospitosa si no és en castellà. L’autoodi i les fòbies dels separadors són infinites. I la seva follia no distingeix tampoc entre estats. Recordem que el 2003 el govern del Regne d’Espanya va suprimir el català com a assignatura dels seus centres d’ensenyament… ¡al Principat d’Andorra! Per sort, el projecte no va anar endavant, però era la catalanofòbia de sempre. Igual com el full de ruta de l’Espanya eterna: ‘una, grande y libre’. Un xovinisme castís tan allunyat, quant a la pervivència i ús de les llengües autòctones, dels exemples suís o belga, països que també odien a causa d’altres motius de puigs i de monts.