11/11/2022

La llengua del país

2 min

El repte de viure en català als països catalans no hauria de ser en cap cas una odissea a la menuda, feta de servituds, lluites i cessions 'educades' perquè ens entenguin els irreductibles o els nouvinguts. Viure en català allà on el català és la llengua del país hauria de ser la normalitat total, desacomplexada i cívica, com ho és que a França es parli el francès o l’anglès a Londres. No es concebible que me’n vagi al Japó i provi de fer vida sense parlar l’idioma d’allà, o que vulgui trobar-hi feina esperant que els autòctons s’adaptin a mi, parli el que parli, i no jo a ells, que són els que poden acollir-me i donar-me feina. 

Que hi hagi, amb la llei a la mà, dues llengües oficials als territoris de parla catalana hauria de significar que tothom parla dos idiomes, no que només una part de la nostra societat és vertaderament bilingüe i que cedeix amb la llengua indubtablement pròpia davant de la llengua de l’estat espanyol, comuna, sí –i a la força!–, però no del nostre país. Pensar que també el castellà és una llengua dels catalans, o dels mallorquins i valencians, i que per això l’hem de parlar amb la mateixa normalitat, és un disbarat que gairebé mai es paga amb la moneda simètrica: no hi ha –semblen ben pocs– castellanoparlants d’origen que es facin seva la nostra llengua i que la defensin, i facin tot el possible perquè no desaparegui i tingui un paper en la vida quotidiana del país. El català no té presència a l’administració de justícia; hi ha metges que exigeixen el seu dret de no parlar-lo als seus pacients catalanoparlants; no el trobem normalitzat a les cartelleres de cinema, ben poc a les plataformes de continguts, i és residual a la premsa… Aquesta anomalia no és mai denunciada pels partidaris del sano bilingüismo, el qual només es treu a passejar quan del que es tracta és d’arraconar la llengua catalana, pròpia i cada vegada més minoritària. 

Voler parlar en català cada dia implica no cedir, i saber fer front a males cares, a gent que no et vol entendre, o que quan veu que no t’arronses treu a passejar una arrogància ressentida, ofesa, que en cap cas veuen legítima si ets tu qui es posa en la mateixa situació. Es veu que només ells tenen dret a no capitular; el monolingüisme castellà exhibeix com un emblema d’orgull, al mateix temps que no se’m permet fer el mateix amb la meva llengua. 

Totes les teories del respecte i les microagressions, tota la matraca de la correcció política amb la voluntat de no ofendre cap minoria racial o sexual es fa paper mullat davant del catalanoparlant. Sembla que amb el castellà a la boca desapareix tot progressisme, el respecte i l’educació cívica, fins i tot quan són els més conscienciats en d’altres àmbits, dins els quals no tenen cap problema a posicionar-se en un 'wokisme' fanàtic de les seguretats i la conscienciació puritana davant totes les formes d’opressió  –fins i tot les simbòliques. 

¿Quan arribarà aquest progressisme —tan zelós en d’altres àmbits— a acceptar els drets de les persones que, a casa seva, volen mantenir la llengua pròpia? 

Melcior Comes és escriptor

stats