La llengua és l’oportunitat, no el problema

Aquesta setmana ha ressonat la polèmica per la nova llei de l'audiovisual, que ens afecta de ple també a les Balears. La qüestió és que el govern d'Espanya estira com sempre cap a ca seva, i ofereix avantatges a les grans plataformes digitals (el famós dúmping fiscal de Madrid) amb el propòsit que Netflix, HBO, Amazon o Disney+ posin les seves seus a Madrid, en detriment d'altres comunitats on podrien també instal·lar-se i fer negoci, Balears entre elles.

Però no es tracta sols d'això. El gruix de la polèmica ha tingut i té a veure amb la presència que el projecte de llei preveu per a les dites llengües cooficials de l'estat espanyol, i que és, ras i curt, una presència nul·la. La llei només defensa la necessitat que un tant per cent de la programació i la producció d'aquestes plataformes sigui en castellà, i no en fixa ni en proposa cap, de percentatge, per al català. Com si no existís. Evidentment, si una llengua queda fora del negoci audiovisual per streaming com a llengua operativa, el cop que s'endú la producció audiovisual en aquesta llengua és duríssim, segurament letal a mitjà termini. No tan sols això: no tenir en compte el català com a llengua per a l'audiovisual digital torna a equivaler a considerar-la una llengua de segona o tercera, no vàlida per a usos de segons quin nivell. Com quan Adolfo Suárez deia que molt bé això del català, però que donava per fet que no es podien ensenyar matemàtiques en aquesta llengua. No ens hauríem mogut d'aquí.

El fet ha aixecat les protestes aïrades dels partits catalans (i les més tèbies de Podem i els comuns) i d'Òmnium Cultural, fins al punt de comprometre la votació dels pressupostos de l'Estat per part d'ERC. Això ha fet que el govern d'Espanya hagi aturat momentàniament el projecte de llei, i que hagi obert (o ho faci veure) una negociació al respecte amb els partits catalans, que tampoc perden l'ocasió de barallar-se entre ells, etc. El que no hi ha hagut (o no s'ha arribat a sentir) és cap veu que s'hagi aixecat des de Balears. Òbviament, el Govern en primer lloc, però també la UIB i l'Obra Cultural Balear, haurien de protestar amb duresa davant d'un menysteniment d'aquesta envergadura. També, per descomptat, les associacions i entitats professionals del sector de l'audiovisual, perquè és un atemptat directe contra les seves oportunitats i mitjans de feina. El català obre, afegeix, suma, possibilitats de fer feina, no les tanca ni les resta. I la defensa de la llengua catalana no pot ser negligida com si fos cosa 'dels catalans': la llengua catalana és la llengua pròpia de les Balears, és la nostra i està en una situació de minorització que no podem desatendre.

Ben al contrari, el Govern de les Balears –concretament el PSOE– fa passes enrere intentant introduir a la Llei d'educació la consideració de llengua vehicular per al castellà, un pegat absurd que només cerca fer callar un poc els partits ultranacionalistes (PP, Vox, Ciutadans) de l'oposició. Si per primera vegada que tenim una llei d'educació ha de servir per llevar-li estatus al català, estam ben arreglats. La llengua, i els debats sobre ella, haurien d'estar fora de les politiqueries i les bregues entre partits. Ben al contrari, entre tots (ara també el PSIB i el Govern de Francina Armengol) no fan més que grapejar-la amb la màxima grolleria, mirant d'acontentar ara no sé qui i ara no sé qui més. És un espectacle desolador i un endarreriment democràtic que ens condemna a viure encara en els temps de la Transició. El dia que els nostres dirigents entenguin que les llengües –també la catalana, per descomptat– no són cap problema ni cap carta per al joc polític més barat, sinó que generen riquesa i són instruments de cohesió social, serà sens dubte un gran dia. Si és que arriba mai.