31/07/2021

De la llengua com a invent

3 min

Segons l’IEC, les paraules de Casado sobre els parlars balears demostren “ignorància o mala fe”. Hi deu haver de tot. Però el que segur que hi ha és una ideologia espanyolista que vol un Estat unilingüe. A aquest projecte polític -arbitrari i impositiu- de vegades sembla que hi vulguem oposar la ciència o la naturalesa. Com si l’espanyolisme fos un projecte polític i el catalanisme no; com si algunes llengües fossin fruit de la imposició, i d’altres, humils flors boscanes. I no: si entenem per llengua el nom donat a diversos parlars que se subordinen a una norma i un estàndard, totes són fruit -si més no d’entrada- de cert grau d’arbitrarietat i imposició. Totes tenen una base natural, el llenguatge, i una perifèria pautada, delimitada, per la història, la cultura i les relacions de poder.

Les paraules de Casado furguen en una qüestió, la relació entre llengües i dialectes, sobre la qual la lingüística no pot tenir l’última paraula. Criteris no lingüístics determinen que dialectes que, lingüísticament, serien variants d’una sola llengua siguin llengües diferents, i viceversa. Contra criteris lingüístics, el suec i el danès són dues llengües i el cantonès i el mandarí són variants del xinès. I això és així perquè un poder polític hegemònic vol que reforcin una identitat nacional. I no ho qüestiona cap universitat ni diccionari.

Només des de la ignorància o la mala fe es pot, doncs, negar que dialectes tan semblants o diferents com el valencià i el mallorquí haurien pogut acabar sent -podrien acabar sent- dialectes de llengües diferents, com ho són ara mateix el gallec i el portuguès fronterers. Cap evidència lingüística ho podria impedir. Si no ho són és perquè hi ha un projecte cultural i polític -el catalanisme que té com a marc els Països Catalans- encara prou fort per unificar-los. Prou fort perquè fins i tot la RAE admeti que el valencià i el mallorquí són “una variedad del catalán ” i deixi Casado amb el cul a l’aire. Però no ens enganyem: no és res natural o científic, sinó el llarg esforç del catalanisme -deliberat, arbitrari i polític- el que du la RAE a definir-ho així. I si el catalanisme afluixa prou, la definició pot canviar. ¿O és que el 1990 tres dialectes del serbocroat no van passar a ser tres llengües diferents?

I el que dic del valencià i el mallorquí ho puc dir del xilè i el mexicà, que ara són dues variants de l’espanyol; i també ho puc dir de l’anglès, que igual que el llatí -si el seu imperi afluixés prou- acabaria sent el substrat de desenes de llengües. Resulta fàcil ridiculitzar Casado dient que les llengües no tenen propietaris. Tan fàcil com discutible. La vida de les llengües -en l’accepció del primer paràgraf- està lligada i depèn de poders polítics que en part les han creat -subordinant parlars a un estàndard- i les defensen. I aquí poder polític no vol dir el papu, pot voler dir una voluntat majoritària. Deixem, doncs, d’escudar-nos en la lingüística i la ciència. El català només el pot salvar un projecte polític potent i ambiciós: tan arbitrari i democràtic com ho és qualsevol llei en un país civilitzat.

stats