Llengua i escola: ¿un pas enrere?
Mai el catalanisme havia estat tan desorientat en una qüestió tan central com la llengua i l’escola. Amb el TSJC convertit a la seva doctrina, la victòria (gairebé pòstuma) de Ciutadans és espectacular. I la profecia d’Aznar s’està complint: abans que Espanya es trencarà Catalunya. Sí, s’està fracturant la unitat civil del país al voltant del seu nucli més delicat i valuós. El consens històric perilla. Ha fet forat la guerra de llengües que el nacionalisme espanyol busca des de fa anys a través de l’escola i que finalment ha aconseguit vehicular per via judicial. La nova direcció de JxCat ha fet un pas no sé si prou meditat. S’entén el neguit, però es fan estranyes les presses i les giragonses. L’estabilitat del Govern queda seriosament compromesa. El trencament de la confiança entre socis de coalició en una qüestió tan troncal augura turbulències greus.
La resposta unitària a la demolidora sentència del 25% era complexa. Entitats com Òmnium han treballat de valent entre bastidors per salvar-la, per evitar la trencadissa que finalment s’ha produït. Ja va ser difícil obtenir una posició conjunta de Som Escola, l’ens que agrupa tots els agents de la comunitat educativa. Sens dubte, la solució de buscar una reforma de la llei de política lingüística no té totes les garanties, però permet guanyar temps per seguir treballant en la reconstrucció d’un consens catalanista imprescindible al voltant de la llengua i l’escola. El català només anirà endavant si el gruix del país se’l fa seu, si és percebut com una riquesa compartida, no com un element de discòrdia, de lluita de blocs o partidista. La defensa aferrissada del català només pot ser sinònim de defensa aferrissada d’un ampli consens. Davant la persistent ofensiva de l’Estat, persistent unitat.
La guerra de faccions, a veure qui és més pur amb la llengua, només pot portar a la desmobilització, la decepció i la fragmentació. Convertir el zel i l’amor pel català en una recerca de culpables i de tebiors és un negoci ruïnós. Hi ha passions que maten. La primera víctima podria ser el govern independentista, tot i que més aviat sembla que a ningú no li interessa trencar. Però la víctima autèntica és la mateixa llengua. Per sort, el sentit comú preval al carrer, on mai hi ha hagut el conflicte de llengües que alguns han empaitat incansablement. Tampoc a l’escola, malgrat el TSJC. Les actituds intolerants sempre han estat minoritàries. La gent d’aquest país seguirà convivint i parlant diferents llengües sense problemes. El problema és que la llengua socialment dèbil, el català, surti encara més afeblida per l’ambient enrarit. El problema és que s’aprofundeixi en la falsa equivalència subliminal, atiada per la caverna mediàtica i l’espanyolisme verinós, que el català només és cosa d’independentistes.
El missatge que l’independentisme hauria de traslladar a l’opinió pública és que el català és cosa de tots, pensin com pensin, vinguin d’on vinguin, tinguin la llengua materna que tinguin. D’aquí la importància de sumar amb socialistes i comuns, és a dir, amb el conjunt històric del catalanisme. I la necessitat de bastir un gran bloc social que inclogui des de sindicats fins a entitats socials, des d’empresaris a l’associacionisme cultural. La llengua és un patrimoni col·lectiu i ha de ser un element de cohesió, no de divisió. Trencar amb aquesta voluntat de suma és fer un pas enrere. Només cal pensar qui es deu estar fregant les mans amb aquest nou espectacle de divisió. ¿Els abanderats de la independència de la nació no són capaços de fer un pacte nacional per la llengua i l’escola d’ampli espectre?
Quan les coses van mal dades, i ara per a la llengua i l’escola certament hi van, és quan més falta fa una actitud serena, responsable i compromesa. És quan cal cap fred i generositat. Em sembla que alguns encara no ho han entès.
