Una llei de l'habitatge "comunista"
Cada cert temps i davant tímides polítiques reformistes s'invoca el fantasma del comunisme, en un país on a penes queden comunistes. Aquests dies ha passat de nou davant la filtració d'alguns dels detalls de la pròxima llei de l'habitatge. El president de la CEOE, Antonio Garamendi, ha arribat a parlar d'atac a la propietat privada. Enfrontat a aquesta campanya tremendista, al govern li resultarà fàcil legitimar una llei que en realitat tindrà un limitat impacte a l'hora d'aconseguir el seu principal objectiu: abaixar uns lloguers que han pujat més d'un 50% –entre el 2013 i el 2019– i que consumeixen bona part dels ingressos de moltes famílies.
Des del mateix govern s'ha llançat un missatge de calma: el control de lloguers només afectarà uns 150.000 habitatges, aquells de propietaris institucionals –bancs, fons i societats–. Els particulars en queden exclosos tot i que constitueixen la majoria de mercat –el 85% dels habitatges arrendats–. Molts d'ells són, a més, votants dels partits del govern, en un país en què les classes mitjanes, davant el declivi dels salaris, se sostenen mitjançant rendes immobiliàries. Ningú s'atreveix a tocar aquests interessos. Al contrari, si aquests propietaris particulars abaixen els lloguers en zones tensionades, encara que només sigui un 5%, pagaran encara menys impostos –avui ja hi ha una exempció del 60%.
Per què les rendes immobiliàries han de tributar menys que el treball? La veritat que és que el treball cada vegada val menys i els nostres béns immobles produeixen més diners que nosaltres. Aquest és el model. La nova llei no s'aparta ni un mil·límetre d'aquest esquema, encara que el govern sí que ha intentat corregir algunes anomalies que afecten els grans propietaris privats com les desmesurades exempcions d'impostos dissenyades per Rajoy, que passaran del 85% al 40%. Per què n'han de tenir? També pretén impulsar una mesura interessant semblant a la de Barcelona, per la qual les promocions d'obra nova hauran de destinar el 30% del sòl a parc públic –i la meitat d'aquest sòl a lloguer social.
Un altre dels problemes és que tant aquesta mesura com la mateixa regulació de lloguers per a grans propietaris –en zones tensionades– o la possibilitat de penalitzar els habitatges buits dependrà dels ajuntaments i les comunitats, és a dir, del color polític o els equilibris de cada un dels govern locals. A quants llocs s'arribarà a aplicar? Per què no han fet obligatòria la regulació a tot el territori quan la llei d'arrendaments urbans és d'àmbit estatal?
Tot i el pànic que s'ha generat, és poc probable que aquesta norma aconsegueixi reduir els preus dels lloguers. Les línies d'una veritable reforma estan contingudes en les propostes del moviment de l'habitatge que intenten ajustar els lloguers a les rendes dels inquilins i no a les expectatives de beneficis dels propietaris. Que l'habitatge sigui un dret i no un negoci segueix sent una necessitat, avui, veritablement urgent.
