30/05/2022

El llegat de Ciutadans

2 min

Aquest país és l'únic que trobareu al món en què un mestre o professor pot veure's implicat en un procés judicial pel fet de fer l'ensenyament en la llengua pròpia del mateix país. Quan diem país ens referim a Catalunya, a les Balears i al País Valencià. Però també podem fer referència a Espanya: al cap i a la fi, el català és una llengua espanyola (en la mesura que els seus parlants són ciutadans espanyols, de grat o per força), però resulta que és el mateix estat espanyol el que actua —a través de la justícia, principalment— contra l'ensenyament en aquesta llengua. Només això ja ens indica en quin nivell de cinisme i de pobresa (intel·lectual, però també d'esperit) se situa la discussió. Un país que malbarata les eines de l'estat de dret per lluitar contra la seva pròpia diversitat lingüística té molt complicat consolidar cap idea de democràcia, i qualsevol avenç social hi té garantida una terrible resistència per part de les forces reaccionàries.

La presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat demana (ho ha demanat aquest dilluns a Catalunya Ràdio, però fa dies que ho diu a diversos mitjans) que la llei que sorgeixi de l'acord entre ERC, Junts, PSC i comuns permeti treballar als docents: això és, que sigui una llei que els deixi fer la seva feina sense haver, justament, de mirar-se la llei. L'expressió no pot ser més encertada, i a la vegada tampoc pot ser més desoladora. Hem arribat al punt que l'únic que demanen els mestres és un marc jurídic que els permeti fer l'ensenyament en català sense por d'estar vulnerant alguna llei, o alguna disposició de la trista jurisprudència que s'acumula, precisament, contra aquest ensenyament. Tornarem a repetir que restringir els drets dels parlants d'una llengua (fixant percentatges del seu ús a l'aula, etc.) és exactament igual de greu que restringir els drets de les persones per raó del seu color de pell, sexe o religió. És aquest el punt en què ens trobem.

Ara que totes les enquestes els vaticinen la residualitat o la desaparició, s'ha de felicitar la gent de Ciutadans pel que és el seu llegat. El partit va néixer, en efecte, molt principalment com un instrument contra la llengua catalana i el seu ensenyament, i per tant contra la immersió lingüística. Doncs aquí tenim el resultat: el globus del partit s'ha punxat, però la seva càrrega tòxica ha impregnat la dreta nacionalista espanyola, i també tot el sistema polític català i espanyol. Hi aporten la resta els catalans més valents, entestats a demostrar que tot en els darrers quaranta anys (inclosa la immersió) ha estat una farsa i una presa de pèl, fins que ells han arribat per obrir-nos els ulls. L'herència de Ciutadans també és el programa de Vox per a les autonòmiques andaluses, que és un compendi d'odi als catalans (començant per la seva llengua), o que ens vegem abocats a discutir què ens estimem més, si ser governats per una aliança PP-Vox o per una gran coalició entre PP i PSOE. La democràcia espanyola era fràgil i Ciutadans va ser el tascó que faltava per acabar d'esquerdar-la.

stats