OPINIÓ

El llegat d’Alcàsser

Dia 13 de novembre de 1992. La desaparició forçada, violació i assassinat de tres adolescents del poble valencià d’Alcàsser, na Míriam, na Toñi i na Desirée, va marcar un abans i un després en la representació de la violència sexual. El relat que en varen fer els mitjans de comunicació va generar un xoc a la societat i encara a dia d’avui forma part de la nostra memòria col·lectiva.

El missatge de terror que es va crear al voltant del triple crim va provocar una profunda sensació de por a tota una generació de dones, especialment a les que érem adolescents, perquè ens hi vàrem sentir identificades. Fou una narració que ens va produir terror i que condicionaria la nostra vida i la nostra llibertat personal i sexual. Per a moltes dones va ser el primer moment que vàrem sentir que podíem ser víctimes de tortura sexual. A totes ens ressona el discurs que ens fa tenir present, des que érem petites, allò que ens pot passar si no anam alerta: “No tornis tota sola a casa”, “Avisa’m quan arribis”, “No facis autoestop”. El missatge que el que havia passat a aquelles al·lotes ens podia passar a qualsevol va ser inoculat i la por, incorporada.

Vint-i-set anys després arriba a les meves mans el llibre de Nerea Barjola, Microfísica sexista del poder, que analitza i polititza el relat mediàtic que es va fer del triple crim des d’una perspectiva feminista. Barjola posa paraules a les sensacions, a l’experiència i a la por que les adolescents dels anys 90 vàrem interioritzar. Llegint-la tot cobra sentit i prenc consciència d’un dels (segurament molts) episodis de la nostra vida que ens ha marcat i que ha limitat la nostra llibertat. La seva anàlisi m’ajuda a reubicar i a resignificar aquells fets, en entendre les conseqüències que va tenir el relat a les nostres vides.

En un acte de memòria històrica, Barjola contribueix a fer intel·ligible el que va suposar el cas Alcàsser. Explica com durant els més de dos mesos que varen estar cercant les al·lotes i d’ençà que varen trobar els seus cossos fins al judici, els mitjans de comunicació es varen dedicar a escenificar el dolor de les famílies, fent del sofriment una mercaderia amb una gran manca de rigor periodístic.
Però, segons diu, el circ mediàtic va simbolitzar molt més que el naixement de la teleescombraria. El relat es va centrar més a culpar les al·lotes dels actes dels seus assassins que a anar a l’arrel del problema i cercar entendre la cultura que legitima el dret dels homes sobre els cossos i les vides de les dones.

Recurrentment es parlava dels límits que no haurien d’haver creuat: “Què feien tres al·lotes totes soles de nit?” (Fixau-vos que dir totes soles per referir-se a un grup de tres vol dir sense la companyia d’un home), “Per què varen arriscar-se a fer autoestop?”. Segons la descripció dels mitjans, varen ser elles que es varen posar en perill. El missatge que ens arribava a les dones era molt clar: som responsables de la violència que rebem i en nosaltres recau el deure d’evitar riscos per no ser violades o assassinades.

A més de situar l’origen del problema en l’ excessiva llibertat de les dones, es va categoritzar el crim com un succés en lloc d’entendre’l com a producte d’una violència estructural. Els assassins van ser patologitzats i descrits com a monstres, per excloure’ls de la normalitat i poder seguir ignorant les arrels polítiques i socials que hi havia darrere els fets.

El relat d’Alcàsser va ser una reacció social masclista davant els avanços que havia fet el moviment feminista en els anys 80: la despenalització parcial de l’avortament, la llei del divorci, els mètodes anticonceptius, la planificació familiar i sentir els carrers i les nits com a propis. Era un moment que s’estaven guanyant quotes importants de llibertat i es desestabilitzaven els pilars masclistes que s’havien consolidat durant el franquisme. La fita de la reacció va ser minar aquestes conquestes feministes, remarcar unes fronteres que no haurien d’haver estat travessades i reconduir les dones a l’espai domèstic, com l’espai on estar segures.

Vint-i-set anys després s’ha romput el silenci sobre la violència sexual i s’ha col·locat al centre de l’agenda política feminista, amb una contestació multitudinària. Tot i la resposta col·lectiva, encara és comú que se’ns revictimitzi, se’ns jutgi, se’ns responsabilitzi o es posi en dubte la nostra paraula, que les agressions es tractin com a fets aïllats i no s’hi vegi el tret estructural, i que es reprodueixi la imatge d’agressor com a excepció, cercant eximents de responsabilitat en problemes econòmics, toxicomanies o malalties mentals.

La cultura de la violació segueix present a dia d’avui a tots els àmbits de la societat i és l’origen de la perpetuació de les violències masclistes. Les mateixes idees que legitimen una agressió són les que fomenten una resposta mediàtica com la que va tenir Alcàsser, les que qüestionen la credibilitat de les dones que denuncien una agressió o les que alimenten la revictimització durant el procés judicial. No es pot solucionar un problema amb la mateixa lògica que el perpetua. Per això és necessari que, com a societat, ens responsabilitzem de les violències. I gran part d’aquest deure recau en els mitjans de comunicació que generen opinió pública i en el personal que fa feina a l’àmbit policial i judicial.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF