Llàstima de Barcelona
En aquesta columna m’he preguntat sovint a qui li importa Barcelona. Era una manera d’alertar sobre la lenta però sostinguda degradació de la ciutat en forma de brutícia, de falta de respecte pel vianant a les voreres, de persianes guixades, de cabines rebentades, de colar-se al metro… En resum, de la desaparició del principi d’autoritat i de les més elementals nocions de civisme en la vida de cada dia. És fantàstic tenir fama d’oberta i tolerant, però davant l’astorament dels barcelonins hem regalat aquesta joia de ciutat als que venien a fer aquí el que no feien o no els deixaven fer a casa seva. Una italiana em deia: “A l’institut hi havia dues ciutats que estaven prohibides per als viatges de final de curs, Amsterdam i Barcelona”. Ara aquesta escalada ha acabat derivant en el que l’alcaldessa Colau ha qualificat de problema d’ordre públic. Però és molt més que això.
La festa de l’alcohol i el rastre vergonyós de deixalles matinals i destrucció que hem vist durant les Festes de la Mercè són un fracàs educatiu de massa famílies i del conjunt de la societat. ¿Han desaparegut els límits per als adolescents? ¿Ja no eduquem en els valors dels bens comuns i del respecte a l’espai públic?
I si estem d’acord que a mesura que creix la desigualtat social es fa més difícil la convivència, el que cal és protegir especialment els carrers d’una ciutat com Barcelona, perquè és allà on van a parar tots els problemes: des de la pobresa local fins a la misèria globalitzada que arriba aquí i la delinqüència organitzada. En aquesta desprotecció de Barcelona i els seus veïns, que tothom examini quina responsabilitat té.
Si hi havia un sentiment marca de la casa dels barcelonins era el de l’autoestima que despertava la ciutat. Ara l’estima per Barcelona està intacta, però de l’orgull hem passat a la llàstima.
