Llàgrimes sense pluja

Sovint no els identifiques a simple vista: mai sospitaries si els veiessis a la cua del supermercat o al metro. Poden assemblar-se als que no posen l’intermitent abans de canviar de carril o als que a la fruiteria toquen vint-i-set albercocs amb la mà desenguantada; però no tots són així. Alguns, de fet, donen sang o fan voluntariats; d’altres eduquen els fills amb devoció i, justament per això, encaren amb valentia la temuda conversa: "Pare, mare: sabeu què diu, un company de classe?" "Què diu?" "Que els Reis d’Orient i el canvi climàtic no existeixen! Oi que no és cert?" "I ara, els Reis és clar que existeixen!" "I el canvi climàtic?" "El canvi climàtic, fill meu... són els pares".

De vegades no els identifiques a simple vista, d’acord, però d’altres, en canvi, els detectes tot d’una: són aquells éssers que a l’agost caminen amb rebaves a la camisa i amb els ulls feixucs i humitejats per les gotes de suor gruixudes, tèbies, que regalimen del front a la barbeta en la pitjor onada de calor dels darrers anys, i que tot i així proclamen que no, que el canvi climàtic no existeix, que l’amenaça per al futur del planeta és pura demagògia, una conspiració forassenyada, un negoci d’interessos opacs o simplement una mentida, una ficció, una distopia orwel·liana. 

L’argumentari d’aquests negacionistes climàtics és tan insostenible que et demanes si aquella forma de ceguesa la provoca la suor ferotge, la calor excessiva o la sequera intel·lectual. I gairebé et venen ganes de plorar i evoques la frase del replicant de Blade runner abans de morir; i aleshores conclous que només hi pot haver una cosa més trista que la desaparició de les llàgrimes indignades en la pluja, i són les llàgrimes que deixaràs anar el dia que patim els efectes definitivament catastròfics del canvi climàtic; el dia que ens adonem que, ben mirat, ja fa mesos que no plou.