El líder o la tronada de l’escarment
On va Pablo Iglesias? On va Íñigo Errejón? On va Podem? Cal esperar una possible nova investidura de Pedro Sánchez? Una crisi reprimida des de fa temps a l’organització de Madrid va saltar a l’arena immediatament després de la sessió d’investidura fallida del líder del PSOE. Deu dimissions a la capital del Regne han pretès cridar l’atenció de la direcció de Podem i del secretari general sobre la qualitat de la feina del seu home, Luis Alegre. Iglesias en pren nota i respon amb un moviment de peça que suposa un escac al número dos, Íñigo Errejón, com és el cessament del número tres, Sergio Pascual, secretari d’organització.
En la seva carta “Defensar la bellesa”, dirigida als militants i als cercles, Iglesias assenyala que “les dimissions a Madrid es van produir en el pitjor moment possible i han posat en safata el relat que interessa als defensors de l’statu quo”. I adverteix: “No hem de tornar a cometre errors com aquest i s’hauran d’assumir les responsabilitats”.
Iglesias rebutja corrents interns
El secretari general escriu aquesta carta abans de “cessar” el número tres. És a dir, que el “s’hauran d’assumir les responsabilitats” és una fórmula de cortesia per definir el que ell ha imposat: la destitució sumaríssima de Pascual. Per què? “[Perquè] a Podem no hi ha ni hi ha d’haver corrents ni faccions que competeixin pel control dels aparells i els recursos; això ens convertiria en allò que hem combatut sempre: un partit més”.
El que és suggerent és que ha aflorat, en efecte, una pugna entre faccions. Però els dimissionaris als quals Iglesias qualifica de corrent o facció qüestionen... una altra facció que, ves per on, encapçala un home estretament vinculat a Iglesias. En lloc d’explicitar el mar de fons de la pugna, els protagonistes, que presumeixen d’una transparència pristina, ens obliguen a endevinar-lo, a fer de detectius després de les pistes de les dissensions.
Diguem abans que Iglesias, alhora que ofereix una guia per no ser com “els altres”, sembla que no s’adoni que, amb la decapitació provocada, s’assembla als altres partits com dues gotes d’aigua. Recorda Alícia a A través del mirall. Ella diu a Humpty Dumpty: “La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin coses tan diferents”. Humpty Dumpty liquida el tema així: “La qüestió és, simplement, qui mana aquí”.
Iglesias explica en la seva guia que no s’han de portar les lluites intestines als mitjans. I de quin púlpit ve aquesta prèdica? Del secretari general que necessita arribar a la reunió de la seva direcció amb la notícia que el secretari d’organització ha passat per la guillotina en tots els mitjans.
Sabem que cap partit vol anar a eleccions el 26 de juny. I Podem especialment no vol ni, podem afegir, pot. Perquè, després del 20-D, ha vingut una fase de crisi amb les confluències. Perquè el gran tema pendent de la investidura —es doni el cop de gràcia o no a Rajoy, al PP i al seu quadrienni negre— és i serà objecte de grans debats. ¿Podem està en condicions de convocar un exèrcit disciplinat per llançar-se a una imminent campanya electoral? ¿O, per contra, Iglesias corre el risc de forçar les seves tropes, després d’una clara victòria, la del 20-D, a anar a trobar la seva Waterloo el 26 de juny?
El vertigen que produeixen unes noves eleccions pot ser, finalment, com vam veure a Catalunya a primers d’any, El hacedor —per utilitzar el títol de conte de Borges- de la investidura de Sánchez i del pròxim govern espanyol. I Pablo Iglesias, que potser encara no ho sap, per mer instint de conservació, intentarà evitar el fantasma de Waterloo.
