El Liceu, capital antisistema

Hola. ¿Voleu fer diners i no sabeu com? Masterclass “Fes molts calés en qualsevol lloc i moment”. Professors: Manuel Girona i Evarist Arnús. Lloc: Liceu. Hora: la calor de la nit. Escena: apareixen els daurats empresaris Girona (Banc de Barcelona) i Arnús (Banca Arnús) passant una estona nocturna morta al teatre. Arnús es va desfent a les mans d’una ballarina a qui li grata la barbeta de porcellana amb una moneda de cinc duros. Girona s’il·lumina de cop i crida: “Però què fa D. Evaristo?” I Arnús contesta: “Ai! Què menys se li pot donar a una noia tan maca que cinc duros!” Girona l’aixeca de terra: “Està bé, però dongui-li en un bitllet. Que no sap que el canvi de l’or està a 15?” Així era Manuel Girona: pela a la foscor.

Així era l’home més ric i poderós de Catalunya al segle XIX. Sí, el que finança la construcció del Liceu i la reconstrucció el 1861 després de l’incendi. Això només és un duro de propina de la seva vida que ignora, totalment, Pedro Sánchez i qualsevol govern d’Espanya equivocant-se com pocs fent un acte de venda de xarop miraculós crecepelos al Liceu. La vacuna contra Catalunya no és la indultitis. La prova, el carboni 14, la poma d’Adam i Eva és el mateix naixement del teatre. Si Girona paga la festa és perquè és antisistema. Davant de l’autoinsuficiència de l’estat espanyol, autosuficiència catalana. Catalunya va fer la Revolució Industrial, amb tot en contra, al segle XIX, i Espanya, durant el franquisme. Girona no és independentista. Té un estat superior: és català.

Els Girona són la gran teranyina (esclar, de Ponent). Són la societat xarxa abans que existeixi: financers, industrials, comercials. Tot. Més de 70 empreses. Tot interconnectat. Des del primer banc de Catalunya i Espanya (Banc de Barcelona) a la construcció de l’obra hidràulica més important del món del segle XIX, el canal d’Urgell, la xarxa de ferrocarrils, el mecenatge avantguardista: paguen la Universitat de Barcelona, el Liceu, la façana de la catedral de Barcelona... Al segle XIX Catalunya econòmicament és independent. I la burgesia catalana (que la majoria ve de la misèria) tira pel dret. Per què?

Girona, com tots els catalans, xoca amb Espanya. Com va dir sant Agustí: “La realitat és la que és”. Espanya és un estat, en mal estat, que només patrocina, subvenciona, promou la rutina, la ruïna i la misèria. El segle XIX és l’era de “los repudios y arreglos ”. L’economia espanyola era això: els rics no tenien obligació de pagar. El rei, el primer (ens sona?). Espanya va ser declarada, internacionalment, insolvent. El deute públic era una soga que anava escanyant els petits valors privats i aquelles classes mitjanes que començaven a treure el cap i que els hi segaven de cop. Espanya fa aigües. Girona, com tots, veu passar del 1833 al 1872 72 ministres d’Hisenda. L’imperi espanyol és una ruïna. Gastar i no produir. Poble consumidor i no productor. Girona, els Girona, els catalans, són un estat independent per pura supervivència. Espanya és mort, Catalunya és vida: futur.

El demà és l’horitzó del 1860 quan Girona està construint la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa i l’Estat li promet ajudes. No compleix. Girona paga de la seva butxaca els sous dels obrers, enginyers, personal... De tothom. El 1862 Manuel Girona inaugura la línia de ferrocarril. Tota pagada per ell. Catalunya és l’únic país del món que fa la xarxa ferroviària amb capital propi i privat. Com si fos una broma, el president del govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, li va proposar, fins a tres cops, a Girona ser ministre d’Hisenda. Resposta: no, no i no. Per què? Perquè, segons Girona, amb Espanya, econòmicament, no hi ha res a fer. No es pot fer res. Pell de Brau dissecada. Bèstia de taxidermista.

Pedro Sánchez - estat espanyol etern farà el 2021 un acte d’homilia fúnebre de secta del setè dia falsa resurrecció del mort en un lloc, en una capital simbòlica del moviment antisistema català. No paga Espanya, paga Catalunya. Primer els que paguen la casa. Ocupes, fora. Alegrem-nos d’això. La revolució és el Liceu. Nosaltres paguem, nosaltres decidim. El Liceu, una nova tomba de l’estat espanyol. El War rèquiem, peça estrenada al Liceu el juliol del 2010. Any de la manifestació (10 de juliol) amb més d’un milió de persones: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Resposta a la decapitació per part de l’estat espanyol de l’Estatut del 2006 votat democràticament pels catalans. Ara fa 15 anys. I 90 anys de com es va rebentar, igualment, l’Estatut del 1931, aprovat democràticament pels catalans. Ni amb democràcia ni amb sang. Espanya és això: no és una nació és una ocupació. El rèquiem ja assaja el cadàver.