Què li passa a l’escola?

Què passa amb l’escola? ¿A què treu cap tanta mobilització, tanta polèmica, tant de xoc? Doncs passa que no és que estiguem en una època de canvis més o menys importants en l’educació, sinó que estem en un canvi d’època educatiu. I això a tothom li costa d’assumir: a l’administració, sempre burocràtica i lenta; als mestres, als quals ja no els serveix el que han fet fins ara i els falten eines per entomar el canvi; als pares, que un dia també van ser alumnes i ara veuen com els seus fills ho han de ser d’una altra manera, i per descomptat als nois i noies, que estan al centre de l’embolic i no acaben de saber què han d’aprendre i com ho han de fer.

¿I en què consisteix aquest canvi d’època? L’element principal és que l’escola ha perdut el monopoli de l’educació i, per tant, el que en termes tradicionals en podríem dir autoritat, prestigi, credibilitat. El mateix els passa als pares, als mitjans de comunicació, als metges, als polítics... Per què? Per un altre ingredient bàsic: l’eclosió comunicativa a través de les noves tecnologies. Les persones -en especial els joves- tenim accés directe a través del mòbil a una informació il·limitada. La tecnologia digital ha sacsejat radicalment la nostra manera de ser al món, d’entendre’l. Si la informació (i l’ensenyament té una component important d’informació) és poder, avui aquesta mena de poder està més escampat.

I per què es parla tant ara, en el camp pedagògic, d’un canvi metodològic que en essència suposa passar d’organitzar l’ensenyament en assignatures a fer-ho per àmbits (un concepte més obert) i projectes? Per què la memorització ha anat perdent pes en favor de la recerca? Per què els llibres de text i les enciclopèdies i els manuals tenen menys sentit? Doncs perquè la informació és a l’abast d’un clic de tothom. L’important ja no és accedir a uns coneixements fixos, sinó saber trobar-los per tu mateix en l’univers infinit d’internet, aprendre a discernir quins són fiables, aprendre a interpretar-los i a relacionar-los els uns amb els altres. ¿Això vol dir que podem prescindir de la memòria? No. Vol dir que l’hem de treballar d’una altra manera.

El pilar de tot segueix sent, encara de manera més rellevant, la comprensió lectora -la lectura-, a la qual s’hi afegeix la comprensió visual: avui dia entendre, descodificar, contextualitzar i interpretar les imatges és crucial. Però la lectura és la base de tot. I els números, esclar: les matemàtiques. El canvi d’època, per tant, té també una part de retorn als orígens: lletres, imatges, números. I rere aquests tres elements clau, que ara ens arriben a tots sobretot a través de pantalles, en el cas de l’escola i per tant dels infants hi segueix havent un intermediari fonamental: les mestres i els mestres, amb les seves habilitats, el seu coneixement, la seva humanitat.

I encara hi ha un altre tresor que no podem perdre: l’aprenentatge en comú, l’escola com un lloc on fer amics, on entendre que tots som diferents i alhora tots som iguals.

Hi ha un preciós conte de l’escriptor de ciència-ficció Isaac Asimov, escrit el 1954 i que ara ha publicat la Fundació Bofill amb il·lustracions (imatges) de Mari Fouz, que situa l’acció l’any 2155. És una conversa entre dos germans, la Margie i en Tommy, que descobreixen que en una època llunyana totes les històries estaven escrites en paper. Han trobat un llibre esgrogueït i encartonat que parla de l’escola, de quan els infants havien d’anar a un edifici tots plegats i els professors eren de carn i ossos, persones, no com els seus, que els tenen a casa i són digitals. Tots els nens i nenes aprenien el mateix, no tenien una formació a la carta, feta a mida de cadascú. Però s’ho passaven molt bé perquè estaven junts, reien i cridaven, i tornaven a casa plegats corrent.

Que bé s’ho passaven. Així es titula el conte.