De l'enyor dolorós a la dolçor del record

És la matinada de diumenge. Sornàs, com bona part del país, s'ha despertat blanc, amb poc gruix de neu encara, però suficient com per poder dir que ja tenim a tocar l'hivern. El torb encara bufa fort i acumula núvols de volves que es desplacen cap al fons de la vall o es dipositen "a sa llum d'un farol", tal com ens explica la cançó dels Antònia Font.

Passada l'estona, llarga estona, d'admiració del privilegiat paisatge, amb la casa encara en silenci -tots dormen- i la tassa de cafè amb llet escalfant mans i estómac, començo la lectura diària de la premsa. Ja no cal calçar-se, trepitjar la neu i arribar-se fins a Ordino per comprar-la.

No llegeixo quasi mai diaris esportius, però avui ho faig. El record del pare és inevitable, perquè no és un diumenge qualsevol, és el dia després d'un triomf del Barça contra el Madrid. I no és qualsevol triomf, és per golejada i a casa seva. Sincerament, no m'interessa gaire qui ha marcat els gols, ni si el Messi ha jugat o no, ni si el Piqué ha rebut molts xiulets... sinó que llegint titulars i opinions tan sols m'imagino com de feliç se sentiria el pare en un dia com aquest -o es deu sentir si és que des d'algun lloc en pot gaudir-.

Me l'imagino assegut a la seva butaca repassant i rellegint un a un tots els articles del seu diari esportiu de referència que en la memòria dels tres germans es remunta a l'històric 'Dicen'... aquella capçalera dels anys 70 amb les pàgines de color salmó que va marcar tota una època en la premsa esportiva.

Poc a poc, a mesura que passen els dies, l'enyor dolorós es va convertint en un record dolç pel retrobament dels moments viscuts amb ell. Ara ja s'ha fet de dia i la casa es desperta lentament.