Des de l’OCB hem anat palesant, durant els darrers mesos, la preocupació per la manca d’atenció a les polítiques en defensa de la llengua, la cultura i el País. El neguit, general respecte del conjunt de les principals administracions, anava especialment dirigit al Govern de les Illes Balears. Hom és conscient que, tant per rellevància institucional com per l’estructura dels acords de govern de la legislatura passada, aquests quatre anys les directrius polítiques han estat definides directament des del Consolat de Mar. Hem percebut, més enllà d’algunes actuacions puntuals i sectorials –sovint caracteritzades per més voluntarietat que eficàcia–, desídia política generalitzada respecte de la defensa de la llengua pròpia de les Illes Balears.
Cert, i negar-ho seria injust, que es va aturar d’arrel la deriva lingüicida impulsada per José Ramón Bauzá. Ara bé, s’esperava quelcom més. Resulta insuficient deixar d’atacar. Calien polítiques actives.
Les percepcions subjectives de manca d’implicació en la normalització lingüística venen ratificades per un seguit d’elements i exemples objectius. Amb caràcter no exhaustiu, i sense oblidar els continus episodis de discriminació lingüística patits pels catalanoparlants davant l’absoluta passivitat de les institucions de les Illes Balears, en citarem només dos.
Per una banda, el 25 de setembre de 2018 va tenir lloc una trobada de dinamitzadors lingüístics municipals a Can Torró d’Alcúdia. Les conclusions de l’encontre dibuixen amb claredat la feblesa del procés de normalització lingüística i, alhora, contenen al seu darrer bloc una sèrie de reflexions a tenir molt en compte per encarar la nova legislatura.
En segon lloc, el 21 de desembre de 2018, el Consell de Govern aprovà el Decret 49/2018, sobre l’ús de les llengües oficials a l’administració autonòmica. Un text considerat aigualit pels experts, ja que ni tan sols va ser capaç de restablir la situació del Decret 100/1990. No es va restaurar el grau de protecció aprovat 28 anys abans per un Govern de Gabriel Cañellas. La norma del 2018 estableix, a l’article 32, el règim d’intervencions públiques de les autoritats. Just el mateix dia, en la roda de premsa posterior al Consell de Govern, els seus propis membres incompleixen la regulació acabada d'aprovar.
Els mecanismes d’actuació en defensa de la llengua existeixen. Seria d’agrair la decidida voluntat de complir la llei. Un gest certament ben poc revolucionari. El corpus normatiu aplicable parteix de l’obligació de respecte i protecció recollida a l’article 3.3 de la Constitució, reiterat per l’article 4 de l’Estatut quan reconeix, al seu apartat segon, el dret a usar la llengua pròpia, alhora que veda qualsevol tracte discriminatori per raó de l’idioma, i a l’apartat tercer s’estableix l’obligació de les institucions de garantir-ne l’ús normal i oficial. Al Consell Social de la Llengua Catalana tenim aprovat, en data 18 de juny de 2009, un Pla general de Normalització Lingüística i un Pla d’Actuacions en Matèria de Política Lingüística per al quinquenni 2016-2021, de 7 de juliol de 2016. Tenim el marc legal. Tenim les eines. Tenim les diagnosis. Tenim planificades les actuacions. Sembla que només ens manca la voluntat, que hauria de ser objecte d’un compromís polític interinstitucional, transversal a cada un dels departaments de les administracions i decididament encoratjada des del Consolat de Mar.
Aquests dies en què s’estan teixint els acords dels pactes cridats a gestionar les institucions, en especial el Govern de les Illes Balears, comprovam novament amb preocupació com el compliment de les obligacions legals en matèria de llengua torna a no ser una de les prioritats per cap dels actors de les negociacions. Volem ser optimistes i pensar que, presa nota del descontentament de la legislatura passada, la manca d’explicitació de la normalització lingüística com una de les prioritats dels acords de govern no és un símptoma d’haver-se decidit a persistir en l’incompliment de les obligacions legals.
Un primer símptoma de l’orientació el veurem en l’arquitectura política dels nous equips de govern. Així i tot, restarem atents a com evolucionen les accions i gestos durant els primers cent dies, tot i no oblidar els quatre anys que ja es duen de gràcia.
Estarem atents i vigilants. Sense descartar, en cas de mantenir-se la manca de voluntat, que Francina Armengol esdevengui la primera presidenta progressista a provocar la mobilització de la societat civil en defensa de la llengua pròpia.
