Le Pen, Putin i la cruïlla catalana
Aquest diumenge sabrem si França comet la barbaritat de triar una presidenta d’ultradreta. Putin ja ha fet pràcticament seu Mariúpol. Si avui la seva admiradora Le Pen triomfés a París, l’autòcrata rus tindria doble premi. Als anys 30 del segle XX ja vam conèixer una Europa on la ultradreta corcava la democràcia des de dins (l’experiment va acabar amb la brutalitat nazi) i el comunisme l’amenaçava des de fora (l’experiment va acabar amb la brutalitat estalinista). Avancem cap enrere?
Tot això són funestos auguris per a la Catalunya que reclama plena llibertat com a històrica nació europea. Si ja és difícil ser escoltat en condicions normals a l’Europa dels estats, en un clima de fallida democràtica no hi hauria cap marge de maniobra. Un continent amb els ultranacionalistes Le Pen i Putin escampant verí nacionalista i populista acabaria de normalitzar a Espanya la barbàrie castissa anticatalana de Vox, que ja té l’aval del PP. El com pitjor millor que encara alguns prediquen com a oportunitat (Torradixit ) esdevindria un autèntic infern. Enriu-te’n de l’espionatge Pegasus o del 155! Més que portar cohesió independentista ens acostaria a l’abisme i extremaria fractures. No es tracta de posar la por al cos, però la història ens demostra que sempre poden venir temps pitjors. Cal acumular forces, doncs.
Catalunya ha progressat en temps d’avenços democràtics i consensos pacífics. L’Espanya al·lèrgica a la diversitat i la diversitat interna catalana demanen, o més ben dit exigeixen, aquests moments de comunió per anar endavant. A les males, ens atonyinen i ens dividim. Ho diu Raimon Obiols en el seu interessant darrer assaig, El temps esquerp : el diàleg i la concòrdia no són una opció, són una necessitat imperiosa. Cal deixar espai a totes les sensibilitats. Això és el que va passar durant la imperfecta Transició i durant l’oasi autonomista. Fins que el bloqueig centralista espanyol va contribuir decisivament a propiciar el salt endavant independentista, que va començar bé, amb un plantejament inclusiu i plural, de concòrdia, fins que la il·lusió i la falta de càlcul van portar a l’acceleració. La reacció de l’Estat va ser implacable. Encara no ens n’hem refet.
Avui tot costa molt. La llengua s’ha convertit en allò que mai no hauríem volgut: un element de divisió. Cs va néixer per a això i haurà mort deixant-nos-ho com a llegat: Vox i PP li han agafat el relleu amb entusiasme renovat. L’escola pateix. Els esforços inicials de l’independentisme per no instrumentalitzar la llengua han estat en va. El català ara està estigmatitzat políticament. I la paradoxa és que per salvar-lo ens cal alhora allunyar-lo de la lluita política però que hi hagi militància lingüística en la ciutadania.
La desorientació es fa palesa més enllà de la llengua. Ens costa sumar. No sense motius, una part de l’independentisme viu entre emprenyat i deprimit. Tot el que vingui de més enllà de l’Ebre ho veu sospitós. El problema és que moltes decisions importants se segueixen coent a Madrid i és allí on s’han de batallar i negociar: fons europeus (hi ha milers de milions en joc), transició energètica (parc eòlic de Roses), aeroport del Prat (els turistes estan tornant i no trigarà a quedar col·lapsat de nou), Jocs d’Hivern, canvi educatiu (el nou currículum l’ha fet el ministeri), habitatge...
Una cosa és mantenir el pols sobiranista i la denúncia de la repressió, que com estem veient amb el Catalangate té unes dimensions escandalosament antidemocràtiques, i una altra és la necessitat paral·lela de governar per enfortir i cohesionar la societat en els terrenys econòmic, social, sanitari, educatiu, cultural, lingüístic. Cap govern es pot permetre menysprear ni el dia a dia ni el context internacional. El futur es guanya des del present. Esperem que el present francès no ens ho posi més difícil.
