OPINIÓ
Opinió 10/04/2020

La latitud dels cavalls

i
Laia Malo
3 min

Poeta, traductora i músicLa latitud dels cavalls correspon geogràficament als trenta graus dels hemisferis del planeta, al nord i al sud de l'equador terrestre, on apareixen deserts tropicals com el de Síria, el de Kalahari, l'Atacama i el Sàhara. És un signe carregat de mitologia que representa un impàs, un moment erràtic, i hi ha diverses teories sobre l'etimologia del seu nom màgic.

Una diu que els mariners d'un temps cobraven mig sou abans d'embarcar-se però que, en trepitjar la coberta, ja se l'havien polit sencer. Per això, els grumets ociosos es van inventar un ritual: construïen un cavall farcit de palla, que simbolitzava el deute que els aguardava en tornar. Vivien aquells dies erràtics a l'alta subtropical sense ingressos, i en canvi els deutes creixien amb l'interès del temps, que sí que passava com se suposa. Quan aconseguien sortir d'aquests llimbs enmig de la mar, el capità els pagava la segona part del sou i els mariners abocaven el cavall de palla a l'oceà, saldant "el deute del cavall mort". Quan amarressin, liquidarien els passius, demanarien crèdit i sant tornem-hi.

Però aquesta rondalla, entre festiva i precapitalista, entronca amb un mite anterior que explica el nom misteriós d'aquestes latituds i el fenomen que les caracteritza, des del començament. Se sap, pels diaris de navegació, que els navilis espanyols portaven cavalls en les seves invasives expedicions al Nou Món. Segons com passaven per aquest tros, efectivament la mar s'encalmava d'una manera paorosa i inquietant: s'arribava a quedar quieta fins a dos mesos, durant els quals no succeïa res. Ni avançaven, ni retrocedien. Esbargir-se resultava difícil perquè la situació feia patir i, quan s'està amoïnat, fins i tot costa de gaudir el lleure. Tampoc no hi havia feines, perquè no calia hissar ni recollir veles, ni arreglar destrosses de cap tempesta; i les malalties s'agreujaven sense remei, perquè un vaixell no podia salpar avituallat amb tot el que s'hauria hagut de mester en una crisi d'aquelles dimensions; no era viable.

Per tant, només podien esperar i imaginar-se com seria la terra nova que es pensaven que havien descobert, somiar en la futura fortuna. O creuar dits i palpar amulets i resar als déus respectius per suportar l'escorbut i perquè les famílies també resistissin sanes i amb seny, a casa. O bé ensonyar-se amb el passat més bé pobre i penós que havien deixat a la península i fer de la dolçor que amara els records un consol. N'hi havia que perdien la salut, d'homes, i d'altres el senderi. Els cavalls o bé embogien o es morien de set. Aleshores, els mariners els llançaven, morts o vius, per la borda.

Mentrestant el temps passava, és clar. Encara que els cossos no transitessin l'espai. I aquesta situació angoixosa, mirada des de molt enfora (la que escriu i els qui llegiu tenim aigua i no som a la intempèrie), remet a la d'ara: el senyor temps, comptat com el comptem els humans, passa, transcorre a la mateixa velocitat de sempre, malgrat que no ens ho sembli. Passa a dintre de casa, del tot confinats; passa en una rutina habitual, pels qui han de seguir treballant a fora. I tanmateix el notem ben diferent que no pas durant la "normalitat": la percepció és que aquests dies, una trentena ja, no existeixen o no han existit. Fa l'efecte que tot el que passa mentre passa això, no passi. I la paradoxa és que, durant la quarantena, ocorren coses que, abans no ens hi fiquessin, ens esgarrifaven.

En una escena de la brutal Ànima, del libanès Wajdi Moawad (novel·la que em va recomanar la traductora, Anna Casasses), el protagonista travessa una frontera amagat dins un tràiler que va carregat de cavalls. Es desplacen a les fosques, amuntegats entre excrements i gemecs agònics, sense aigua ni menjar. Suposem que els duen al sacrifici, als cavalls (i a l'home?), per les terribles condicions en què els transporten. En un gest d'empatia, quan el conductor atura la màquina en una àrea de servei, el protagonista obre les portes i els allibera. Els cavalls en surten d'esma, esperitats, desbocats i desorientats i, en el seu afany frenètic, acaben igualment morts: els uns atropellats, altres caient dalt a baix d'un precipici, enlluernats o d'atacs de cor i follia.

Hi ha persones que ara mateix es deuen ben bé sentir com aquell home i aquells cavalls. Nosaltres ens podem identificar amb els mariners del mite. El seu cavall de palla es resignifica en les actituds capitalistes que, com el temps, ara no s'han aturat sinó que es resituen i reanomenen. "Pensem més enllà de les paraules (...)/ Ara calla i toca aquesta troballa inesperada:/ el violent desig de compartir la quimera". Latituds dels cavalls també és un poemari de Francesc Parcerisas, de 1974, culminació d'un temps viscut com un estancament que es va simular que superàvem. Pensem-hi.

stats