OPINIÓ
Opinió 17/01/2020

El tèrbol atzar

i
Laia Malo
3 min

Poeta, traductora i músicDe vint anys ençà, s'ha propagat una afecció que abans s'estava més discretament en un racó dels bars o a la part del darrere, al magatzem. Recordo el primer cop que un paio va allargar una moneda de vint-i-cinc, d'aquelles foradades, al meu germà, perquè la fes empassar a una màquina escurabutxaques. El clatellot que ma mare va ventar-li devia ressonar uns quants pobles a la rodona. Jo feia de cambrera. Observava com una sèrie de personatges col·locaven el tamboret cara a cara amb les cireretes, els diamants i la cançó circense del giny, i hi desgranaven les hores i la cartera. Com que t'anaven demanant canvi, podies dur-los els comptes, que s'engreixaven amb la factura de combinats i Voll-Damm. Una de les primeres indicacions del cap de la taverna va ser que anés viva amb aquests individus: em podrien enredar amb la transacció, em farien apuntar les copes però, a l'hora de marxar, gairebé mai els quedarien prou monedes com per pagar-les i, si es creien enmig d'una ratxa bona, m'intentarien convèncer perquè no tanqués encara, perquè els deixés seguir mentre agranava, suplicant amb la mirada sangonosa. Al mateix temps, d'altra banda, el cap va assenyalar-me alguns noms vetats: homes als quals no havia de bescanviar ni tan sols el primer bitllet, per protegir-los la nòmina. Al bar del davant, les timbes il·legals s'hi aquarteraven de feia més temps encara –una diversió immemorial. En aquesta modalitat, els jugadors mateixos tendien a posar ordre a la taula: si n'hi havia un que ja acumulava massa deutes, o hi apostava allò que no toca, la norma silenciosa establerta era de parar-li els peus i no deixar-lo entrar a la partida següent. Tots aquests codis d'honor, que no estaven escrits enlloc ni regulava cap llei, existien; als pobles, als barris. Però, per la proliferació dels casinos i les cases de joc, l'estructura de cures veïnal se'n va en orris. Els espais on el joc fatídic de l'atzar hi està acceptat, legalitzat i promogut, també l'aïllen del món real. Només a Pere Garau, s'hi han comptabilitzat 22 establiments d'aquesta mena (lògicament, són negocis que s'ubiquen en zones treballadores, o bé d'oci de luxe), i Palma ja presenta un 40% més d'oferta en aquest sentit que Madrid. Em manca espai per parlar, també, del joc en línia, especialment perillós pel fet que està isolat del tot, i té la població més jove com a objectiu. I és que la ludopatia és un perill que amenaça sense distincions. Malgrat que afecta molts més homes que dones, un 31% dels jugadors correspon al sexe femení. Canvien els jocs i les motivacions, tanmateix: mentre que als mascles els proporciona adrenalina, per la sensació de risc i la possibilitat de guanys econòmics (a l'estil passional d'El jugador de Dostoievski), a les dones els serveix de teràpia d'evasió. A ells els agraden les cartes i, en general, qualsevol entreteniment que impliqui una aposta; elles trien la sort a cegues: bingo, escurabutxaques i rasques. Però encara hi ha una altra diferència, en la majoria de casos: les ludòpates són dones socialment excloses, majors de quaranta anys i sense ningú a càrrec seu; els ludòpates, en canvi, solen tenir una família –fills i muller–, que pateix les conseqüències de l'addictiu entreteniment de manera directa i irreparable. El president de l'Associació de Sales Recreatives i de Joc de les Illes Balears afirmava en una entrevista que "la ludopatia no és un problema social". Si entenem que un problema social és el que afecta diversos individus d'una societat, que està lligat a l'aspecte econòmic, que influeix en la vida interpersonal i que suposa un conflicte a l'hora de determinar-ne la moralitat, a mi em sembla que sí que ho és. No pas els jocs d'atzar en si mateixos, que constitueixen un passatemps com a mínim tan antic com les civilitzacions grecoromanes, i canalitzen un cert desig humà de sang, descontrol i, alhora, de connexió amb les forces desconegudes de la fortuna. El problema que tenim l'obligació d'adreçar com a comunitat i, sobretot, de no esperonar, és el del joc patològic: el joc com a "opi del poble", tal com va descriure'l l'economista Alain Cotta; el que suposa una inversió del 6% del PIB per part dels governs capitalistes (que, en cultura, n'inverteixen menys del 3%). Un altre escriptor rus, el gran Puixkin, posava aquestes paraules a la boca del protagonista de La dama de piques: "El joc m'interessa molt, però no estic disposat a sacrificar el necessari amb l'esperança de guanyar el superflu". La premissa amb la qual convé d'educar-nos parteix d'aquí, perquè la distinció entre el necessari i el superflu, en les societats xacrades pel capitalisme, no és tan fàcil. Fins i tot Hermann (tenor a la versió operística de Txaikovski), acabarà jugant, embogirà finalment i sí, també ho perdrà tot.

stats