La fi de l’optimisme tàctic
La crisi de la immersió evidencia una falta de realisme sobre la capacitat de Catalunya per catalanitzar –per integrar en el país preexistent– la immigració que s’hi ha anat incorporant a partir dels 60; i un clar menysteniment de l’eficàcia d’Espanya a l’hora d’espanyolitzar-la. Mirat amb perspectiva, sembla obvi que el “bilingüisme social” no podia ser el marc i l’horitzó de la pretesa “normalització lingüística”, perquè això que una societat usi per igual una gran llengua mundial i la seva petita llengua vernacla sense que la segona es residualitzi no passa enlloc. Però cal situar-se en la Transició per entendre la persistència del miratge. D’una banda, es pactava amb un règim no derrotat i visceralment espanyolista: ¿es podia aconseguir més? De l’altra, estàvem en una conjuntura que creava la il·lusió que catalanitzar el país era possible: 1) el pèndol de la història assolia el punt més alt en mala consciència del vell règim i penetració social antifranquista; 2) pares castellanoparlants associaven el català al progrés i la democràcia; 3) es passava de res a bastant en l’ús públic de la llengua, amb una cosmopolita TV3 entre dos rancis canals estatals; i 4) el corró de la globalització amb prou feines se sentia. Tot portava a creure que el “marc bilingüista”, l’únic viable políticament, també podia ser viable lingüísticament. Dubto que, ni tan sols llavors, fos un marc “normalitzador”, però tinc clar que ha sigut minoritzador a partir de l’inevitable i potentíssim aterratge de la globalització: dels canals privats, les TIC, les xarxes socials, la immigració extracomunitària... El “bilingüisme” no ens dona armes per preservar una identitat a què ja només la meitat dels catalans s’aferren davant la tebiesa, indiferència o hostilitat –atiada per certs mitjans– de l’altra meitat. No és, però, un punt mort, sinó un procés que va convertint els catalanoparlants –si no canvia res– en una minoria ètnica al seu propi país. En tot això l’escola havia quedat, almenys en teoria, com una illa “no-bilingüista”: com un model del que hauria hagut de ser la societat perquè la “normalització” permetés al català recuperar la vitalitat social prèvia al franquisme. Durant anys s’ha volgut creure que aquesta illa era un bastió. I s’entén: no creure-ho, constatar que l’havíem deixat sola defensant posicions que com a societat feia temps que havíem abandonat, i que era lògic i normal que anés cedint terreny, equivalia a agafar per les banyes un toro que cap polític vol agafar. Ahir Cambray admetia que, malgrat que tot apuntava que l’ús del català queia a l’escola, hem estat 15 anys sense estudis públics que concretessin la davallada i permetessin reaccionar-hi. Forma part del que jo anomeno optimisme tàctic: fem veure que no va malament per no desanimar. El problema és que, com que cada cop va pitjor, no és sostenible. Ara ERC diu que refarà el que era impossible no saber que fa anys que s’esmicola. Des del Govern s’ha permès que socialment, en l’àmplia majoria de ciutadans desinformats, anés calant la sensació que el català anava bé. I només cal veure com Carrizosa s’esgargamella perjurant que va bé, que és una infàmia dir el contrari, per adonar-se de fins a quin punt aquesta mentida ha fet el joc a l’espanyolisme. Els bons polítics han d’afrontar la realitat fins i tot quan és duríssima. En el tema de la llengua, sap greu dir-ho, molt pocs ho han fet.
