ABANS D'ARA
Opinió 05/12/2022

L’expropiació política dels europeus (2016)

Peces històriques

HANS MAGNUS ENZENSBERGER
2 min
L’expropiació política dels europeus (2016)

De l’article a El País (18-VIII-2016) –traducció pròpia– de Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, 1929 - Munic, 2022), professor, poeta i assagista mort el 25 de novembre. La frase de Gramsci del final de la peça és la mateixa que clou el seu llibre més influent en el marxisme català dels anys 1970, Elementos para una teoría de los medios de comunicación (Anagrama, 1971).

[...]

L’expropiació política dels ciutadans europeus ha tocat un sostre transitori. Havia començat molt abans, potser amb la introducció de l’euro. Aquesta moneda és el resultat del tripijoc polític que ha penalitzat amb la indiferència tots els requisits econòmics d’un projecte d’aquesta mena. Es van ignorar els desequilibris de les economies estatals participants, les seves molt divergents capacitats per competir i els seus desbocats deutes públics. [...] No importa amb quines metàfores adorni la política el seu nou monstre –eurobons, unió fiscal, bancària o de deute–, perquè quan es passin comptes els pobles es desvetllaran de la seva migdiada política i sabran que abans o després hauran de ser garants d’allò que hagin organitzat els rescatadors. En aquesta situació el nombre d’opcions imaginables és limitat. La forma més senzilla de liquidar tant deutes com estalvis és la inflació. També es preveuen augments d’impostos, retallades de pensions, quitança del deute i taxes obligatòries, mesures considerades anteriorment i que troben ressò en les preferències per un últim instrument, la reforma monetària. És un mitjà ja provat per castigar els petits estalviadors, deixant els bancs fora de perill i liquidant les obligacions dels pressupostos estatals. No s’albira una sortida fàcil de la trampa. Totes les possibilitats insinuades cautelosament han estat bloquejades fins ara amb èxit. El discurs sobre una Europa de velocitats variables ha caigut en sac foradat. [...] La política europea es burla del principi de subsidiarietat, una idea massa evident perquè mai no s’hagi pres seriosament. [...] Cal admetre que des del municipi fins a la regió, de l’estat fins a les institucions europees, la instància més propera al ciutadà és la que ha de regular tot allò que sigui capaç de regular. A qualsevol nivell superior només han de transferir-se competències reguladores de les quals els anteriors no poden fer-se càrrec. Però aquesta subsidiarietat sempre va ser, com demostra la història de la UE, una paraula buida. En cas contrari, a Brussel·les no li hauria resultat tan fàcil acomiadar-se de la democràcia, i l’expropiació política i econòmica dels europeus no hauria arribat fins on ha arribat ara. Lúgubres perspectives, doncs? Bons temps per als amants de catàstrofes que prediuen el col·lapse del sistema bancari, la fallida d’estats endeutats o la fi del món! Aquests profetes potser s’alegren prematurament. Perquè els 500 milions d’europeus no sentiran la temptació de rendir-se sense resistència contra les advertències dels seus salvadors: “No hi ha alternativa a nosaltres” i “Si fracassa la nostra empresa, fracassa Europa”. Aquest continent ja ha instigat, viscut i superat altres conflictes ben diferents i molt més sagnants. [...] El pànic és, en aquesta situació, el pitjor conseller, i qui entoni el cant de comiat d’Europa no coneix les seves fortaleses. Ja ho va dir Antonio Gramsci: “Pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat”.

stats