L’Europa de l’ansietat demogràfica
El govern de Croàcia ha anunciat que oferirà un ajut de 26.000 euros a tots els expatriats croats que visquin en un altre país de la Unió Europea i decideixin tornar a casa per obrir un negoci. En només una dècada Croàcia ha perdut un 10% de la població. Les zones rurals del centre i l’est del país, ja molt delmades per la guerra dels anys noranta, van patir una forta onada migratòria després de l’entrada de Croàcia a la UE. Per al govern es tracta d’un “problema existencial”. Segons les xifres oficials, més de 250.000 croats van marxar del país, la majoria d’ells cap a Alemanya, Àustria o Irlanda. No és un cas aïllat.
Des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989 fins avui, Bulgària ha perdut el 21% de la població. Més de 10.000 metges van emigrar del país per buscar feina just en els tres anys previs a la irrupció de la pandèmia, fet que ha deixat el sector sanitari en un estat de feblesa absoluta. El pensador búlgar Ivan Krastev alerta des de fa temps de les conseqüències d’aquesta “ansietat demogràfica” a l’est d’Europa, des del mar Bàltic fins als Balcans. A Lituània, la població en edat laboral ha caigut més d’un 23% en el mateix període. La veïna Letònia ha perdut un 17% dels habitants des que va entrar a la UE el 2004 i l’any passat va registrar el nombre de naixements més baix en un segle.
Ara fa un any el govern de Riga també va posar en marxa un pla d’acostament a la diàspora letona, unes 300.000 persones, segons el ministeri d’Afers Exteriors, una xifra molt important per a un país que no arriba als 2 milions d’habitants. De moment, però, no han tingut gaire èxit. Com Bulgària, Letònia també té una de les mitjanes de metges i infermeres per càpita més baixes de la UE. El salari mínim interprofessional és d’uns 500 euros al mes i això no ajuda a incentivar el retorn. Segons l’últim informe estadístic oficial, el país necessitarà en un futur pròxim milers d’enginyers, personal sanitari i mà d’obra per a la indústria. A més, Krastev també adverteix de les conseqüències democràtiques d’aquesta despoblació per les temptacions il·liberals de “control sobirà sobre qui pot participar en política i reservar-se el dret de distingir, dins dels països, entre ciutadans i no ciutadans”.
Resistència i adaptació
L’Europa que vol reconstruir la seva capacitat d’influència geopolítica és una Europa minvant que el 2030 tindrà la població més envellida del planeta. Segons Eurostat, les dues regions amb una mitjana d’edat més alta de la UE són l’Aragó i Castellà i Lleó, seguides del nord de Portugal i el nord de Suècia. Alemanya és un dels països amb més regions buidades a l’est del país.
El 1900 els europeus representaven un 25% de la població mundial. El 2015 aquesta xifra havia caigut fins al 6% i, segons projeccions de la Comissió Europea, el 2060 ja només representarem el 4%. El discurs de l’autonomia estratègica de la Unió Europea està concebut des d’una nova consciència de resistència i adaptació a una acceleració global en què la UE, malgrat ser encara un poder econòmic indiscutible, va perdent rellevància. El 1960 els 27 països que avui formen la UE representaven conjuntament prop d’un terç del PIB mundial. Es calcula que l’any 2100 aquest mateix bloc de països ja només en suposarà una desena part. Enmig de tanta complexitat geopolítica, la demografia s’ha convertit en el primer repte d’Europa.
