L'Europa inestable
Connivència. Els equilibris polítics a Europa tornen a trontollar avui. Però el veritable canvi no és que Itàlia pugui tenir una primera ministra feixista, sinó que l’arribada al poder de Giorgia Meloni, acompanyada de la Lliga de Matteo Salvini i de la Força Itàlia de Silvio Berlusconi, es faci sota l’etiqueta cínicament acceptada de “coalició de centredreta”. No hi ha res que retrati millor el gran espai buit en què s’ha convertit, precisament, el centredreta europeu que l’escenificació d’aquest pacte, beneït pel mateix líder del Partit Popular a l’Eurocambra, el bavarès Manfred Weber, que va passar per Itàlia a donar suport a la campanya de Berlusconi. A aquestes altures el Cavaliere continua personificant la degradació política de la Unió Europea, l’origen i el final d’un recorregut que, com a mínim, va rosegar l’ànima de la democràcia cristiana i va estripar les costures de la política, i la va convertir en un espectacle vulgar contra l’apatia.
Davallada. El 1994 l’arribada de Berlusconi a primer ministre d’Itàlia marcava el tret de sortida del nou fenomen del “populisme de dreta”, que va deixar l’establishment de Brussel·les momentàniament en xoc. Poc després, però, en un moviment apadrinat per José María Aznar, el Partit Popular Europeu convidava Berlusconi -l’artífex de la implosió de la Democràcia Cristiana italiana- a sumar-se a les seves files. El 2011, en plena crisi financera, el mateix establishment comunitari considerava el magnat italià una amenaça per a l’estabilitat de l’euro i el feia saltar del poder per posar-hi un govern tecnocràtic.
Ahir el PPE felicitava per Twitter el líder de Força Itàlia com a garant “d’una Europa forta i estable”.
La cronologia de tanta batzegada política deixa en evidència una Europa desorientada. Berlusconi continua sent el mateix de sempre; ara fràgil i repintat, actuant de santcristo gros, facilitador d’una victòria històrica de l’extrema dreta. En canvi, l’evolució del centredreta europeu és la història d’una davallada imparable.
La democràcia cristiana és la família política conservadora que més vots ha perdut a l’Europa Occidental en les últimes dècades: ha caigut dràsticament del 25% dels vots que sumava als anys 80 fins al 15% d’avui dia. La línia divisòria entre les dretes tradicionals i les dretes radicals és cada cop més difusa.
Responsabilitats. La perpètua inestabilitat italiana s’emmarca en el que l’antropòleg indi Arjun Appadurai ja descrivia el 2017 com “el cansament de la democràcia liberal”, un capítol més en la transformació continuada dels règims democràtics europeus que estan en fase accelerada d’erosió: més fragmentació, més pèrdua de poder per als partits tradicionals i més necessitat de buscar sortides diferents en ple debat sobre la legitimitat de les respostes polítiques que es prenen davant de cada crisi.
Moltes vegades s’ha dit que és l’impacte d’aquesta concatenació de crisis que hem viscut des de fa més d’una dècada el que ha erosionat la democràcia, però ha estat a l’inrevés. Són els errors de les democràcies els que expliquen la gran distància que hi ha entre l’electorat i una part molt important de les forces tradicionals.
Quan la UE miri aquests dies cap a Roma i senti que les estructures institucionals i polítiques comunitàries són avui una mica més febles, no hauria d’autoenganyar-se apuntant cap a l’abstenció, la volatilitat italiana o les suposades amenaces externes que alimenten l’extrema dreta. Només li cal repassar com s’ha gestionat des del poder tant de desencís social i tanta radicalització política.
