L’estupidesa de la Catalunya ideal
Una Catalunya on tothom se sentís molt català, molt ortodoxament del país (himne, ratafia, muntanyisme, estelada, Barça, independència...) seria d’un avorriment supí. Seria claustrofòbica. No hi hauria més remei que tocar el dos per oxigenar-se. Les unanimitats cansen, embafen. La gràcia d’aquesta terra és la diversitat de la seva gent, dels seus paisatges, de la seva memòria, dels seus gustos: agredolç, mar i muntanya... I la seva tolerància, que faríem molt bé de seguir cultivant, aquesta sí fins a l’avorriment. Mai ens hauríem de cansar prou de fer l’elogi de la diferència. Personalment, necessito com el pa que menjo fer tertúlia amb gent que no pensi com jo o corro el perill d’anar de cap a un estat lamentable d’inanició intel·lectual. Confrontar les pròpies conviccions amb les dels altres és un estímul imprescindible per anar pel món. T’ajuda a relativitzar-te, a riure’t de tu mateix, a no prendre’t tan seriosament. Fa que et pensis i et repensis.
Una suposada Catalunya ideal -només formular el terme ja resulta inquietant- ni ha estat mai ni seria desitjable. La Catalunya real, amb tots els seus problemes i contrastos, és molt més interessant i seductora. A vegades m’imagino com un periodista estranger acabat d’aterrar al Prat que vingués amb l’encàrrec de descriure la nostra societat en tota la seva contradictòria complexitat. M’ho passaria pipa anant amunt i avall, parlant amb gent diversa, gent que, cadascú a la seva manera, se sent d’aquesta terra: per a uns perquè és la que els ha acollit i on han progressat; per als altres, perquè és la dels seus avantpassats. A vegades enfrontats políticament, d’altres units per gustos culinaris o futbolístics, per l’escola dels fills, per la música o el paisatge, per la feina o pel que sigui.
La gràcia d’aquest racó de món és que el fet de no haver tingut durant segles un poder real, un estat al darrere, ha provocat que ens necessitéssim els uns als altres una mica més del normal. Sovint ens hem cohesionat amb la idea de l’enemic exterior, el centralisme castellà. Mal rotllo. Per sort, més enllà d’això, sobretot ens hem hagut d’espavilar, sumant esforços de gent d’orígens i realitats distants, treballant conjuntament des de l’associacionisme, la iniciativa privada (sigui per fundar empreses o escoles o hospitals) o la política.
El dia que es perdi aquest esperit col·laboratiu, mentalment obert, de lluites compartides, ens haurem fet un trist favor. I n’hi ha símptomes. Suposo que sempre hi ha hagut la temptació de la intolerància, de negar al que no és o no pensa com tu el dret a considerar-se ciutadà d’aquest país. Això passa quan es confon identitat amb ciutadania. I quan es té una visió identitària encotillada en lloc de porosa. Tot i els esforços del Pujol candelià, una part del pujolisme flaquejava per aquí; i una part de l’independentisme -voldria creure que minoritària- encara ho fa.
El més habitual és començar ignorant els diferents, no tenint-los en compte. Aquest és el primer pas per tancar-se en el propi cercle de referències, en els propis grups de WhatsApp. Només adreçar-te, parlar i pensar amb els teus. Arriba un moment que, de tant autoreferenciat, ja no entens les altres maneres de viure o de concebre el país. Llavors passes a rebutjar-les, en fas befa, les negues. Un altre procés de tancament ve de sobrereaccionar a la intolerància dels altres, per exemple a les barbaritats de la dreta o la ultradreta mesetàries. Realment, n’hi ha motius. Quan a més aquesta intolerància va acompanyada de duríssims processos de repressió com el que hem viscut i encara vivim, és molt fàcil caure en la trampa. Malgrat haver patit una dictadura genocida, no estem immunitzats davant les provocacions habituals i barroeres de l’espanyolisme ranci, sigui militar, mediàtic, polític o judicial.
La maduresa cívica per no caure en aquest parany omnipresent s’ha de treballar sempre, generació rere generació. En aquest sentit, hem tingut i seguim tenint bons lideratges cívics, com ara mateix el de Jordi Cuixart, que no es cansa de repetir, malgrat algunes incomprensions, que som un sol poble i que el país que volem lliure ha de ser també lliure d’intoleràncies i generós amb tothom. Si n’existeix una, la Catalunya ideal seria aquesta: la que no reparteix carnets de catalanitat, la que s’enorgulleix i treballa per la pròpia llengua sense negar la dels altres, la que no se sent agredida i poruga davant les identitats d’origen dels que han vingut de fora, la que es mostra oberta al canvi. Tot això no és fàcil, esclar. És més fàcil la idea del pocs i convençuts, la idea d’una minoria heroica resistent que conservi unes hipotètiques essències. Aquesta és una èpica tan seductora com autodestructiva. L’independentisme n’hauria de fugir com de la pesta. Per no empetitir el somni.
