L’estopa i el cul calent

El cap de setmana passat Bàrbara Sagrera, Bàrbara Nicolau i Alícia Olivares representaren al castell de Capdepera el muntatge Mestres de la paraula, amb l’epígraf 'El potencial comunicatiu a l’abast dels parlants del segle XXI'. Extraordinari. Cal aclarir, a més, que, en origen, l’espectacle havia de ser una conferència a l’ús de Bàrbara Sagrera a partir de la feina que ha fet la filòloga i investigadora felanitxera sobre la fraseologia a les Illes Balears, que li ha servit per fer la tesi doctoral i un llibre monumental que, a més, va merèixer el premi Ciutat de Manacor d’Assaig. Sagrera, per fer més llépola l’oferta, va decidir camuflar la conferència, sempre tan acadèmica, sempre un punt seriosa, difícilment entretenguda, amb la participació actoral de Bàrbara Nicolau, immensa en dicció i en interpretació, i la musical d’Alícia Olivares, una dona d’una sensibilitat extrema i amb una tessitura de veu que ens eleva fins a la pell de gallina, i hom no sap si és per la sòlida fragilitat que saünya amb delicadesa o la contundència tremolosa que ens fa esclatar davant els morros.

Només és, aquest punt de partida, el pretext. La fraseologia, riquíssima en la nostra llengua, com en totes les altres, és una branca més del corpus d’un idioma. Si d’aquesta branca en miram les fulles, l’escorça, els ulls més tendres que també hi comencen a sortir, podem determinar l’estat de salut de la llengua en qüestió. Ben igual, això darrer, que si valoram la salut fonètica, la morfosintàctica o la lèxica d’un parlant o grup de parlants.

Ja n’he parlat a bastament en anteriors articles en aquesta mateixa columna, però avui hi torn una mica. Fent escola he pogut determinar que l’estat de salut de la llengua a la zona on impartesc docència és preocupant, un adjectiu que podria prendre connotacions eufemístiques per no abordar termes més catastrofistes. Si ja és complex fer comprendre a un infant de dotze anys amb profundes interferències de l’espanyol en el seu idiolecte, que no pronuncia la doble ela, que no es diu “peca”, sinó “piga” o que no pot simplificar la combinació “els ho diré” en un innovador i inventiu “lis diré”, imaginau-vos com ha de ser fer-li comprendre expressions com “fer els ous en terra com el sebel·lí”, “qui s’aixeca dematí pixa allà on vol”, “passar l’arada davant el bou”, “el temps que nuen no fan corda”, “parèixer de can Verga”, i tantes d’altres. Una de les gràcies de la conferència-espectacle de Bàrbara Sagrera és precisament aquesta. La filòloga felanitxera ens adverteix que cada una d’aquestes expressions és una unitat lèxica i, en molts de casos, segurament la majoria, ens és poc útil expressar-ne l’origen, com ens ho és també expressar l’etimologia d’una paraula o d’una altra.

Es treballa, la fraseologia, a les escoles i als instituts, però com de difícil és, quan l’expressió no ve apresa de casa! Caldria veure, també, en una llengua de salut forta, quina és la consciència fraseològica, a quina edat s’adquireixen les primeres unitats fraseològiques, i quants d’anys tenim quan comprenem que aquella és una frase feta que repetirem desenes o centenars de vegades al llarg de les nostres vides.

El cas és que al nostre institut, no sols els infants que arriben de primària sinó els que parteixen cap al mercat laboral, la formació professional o la universitat, tenen una mala salut de ferro fraseològica. La competència és mínima, sovint inexistent. Però, ai las! I si resulta que sí que en tenen, de fraseologia, però que no és, ni de bon tros, com la nostra? Un exemple: avui molts d’infants i joves, quan es produeix un fet luctuós, sigui real o figurat, escriuen, fins i tot en paper, o diuen també oralment la lletra efa. Així, F. En una de les escenes de la sèrie de videojocs Call of duty: Advanced Warfare un dels amics del protagonista mor i és durant el funeral d’aquest personatges que ens demanen que premem la tecla F per donar el condol. Ho sabíeu? Jo ho he descobert enguany, però el joc es va crear el 2014.

Es tracta, cert i segur, d’una enorme metàfora de la simplificació i alienació del llenguatge. Passam d’expressions més o menys complexes i extenses com ara “això són vuits i nous i cartes que no lliguen” o “no deixis les carreres velles per les novelles” a una simple tecla d’un teclat digital, una lletra dibuixada, una lletra dita. No hi ha enginy. No hi ha intenció. No hi ha ètica. Ni moral. No hi ha lliçó, ni hi ha valors en una simple lletra.

Però no perdem el món de vista. Sagrera reivindica l’ús actual i modern de centenars de modismes, frases fetes i refranys. També proposa que bandegem les expressions anacròniques o d’uns valors gens recomanables: per exemple, “Déu ens doni una senyora i un bastó per fer-la córrer”, entre moltes altres desenes.

No pretenguem parlar com el segle XIX, car això, de forma molt segura, podria significar una fossilització que no seria més que la constatació definitiva que ens morim com a comunitat lingüística. Parlem, però, amb sentit i adaptació a la modernitat i a l’actualitat més rabiosa però de forma radicalment genuïna i estrictament catalana. Aconseguir això darrer i forjar un model i un entorn lingüístic atractiu per als nous catalanoparlants significarà assolir una gesta semblant a la que ha abastat Israel amb l’arcaica i gairebé extinta llengua hebrea. Ells, això sí, han tengut una fèrria voluntat de poble i el suport inequívoc d’un estat per aconseguir-ho. I jo ho voldria tot, l’estopa, i el cul calent!