L’estàtua invisible
L’artista italià Salvatore Garau, conegut sobretot per la seva pintura –tot i que també ha publicat, i qui no, novel·les, i ha tocat la bateria...–, ha tingut aquesta última setmana un ressò mundial, perquè ha aconseguit vendre una escultura per 15.000 euros, quantitat que en el món de l’art no és potser massa elevada. Però hem de tenir en compte que l’escultura de Garau, que es titula Io sono, és a dir, “soc jo”, és absolutament invisible. L’anglès Damien Hirst, el més famós i volgudament polèmic dels nous artistes de l’art contemporani global, va aconseguir vendre per 9,5 milions d’euros un simple tauró en formol, el qual pocs anys després va haver de reemplaçar a casa del milionari que havia adquirit la peixera, perquè l’animaló es desfeia i ho empudegava tot.
Garau no ha arribat a aquest nivell de cotització, ja ho veiem, però és previsible que la seva estàtua no es descompongui ni podreixi, almenys a curt termini. Tot agafa un aire –mai millor dit– encara més estrany quan descobreixes que el preu inicial eren “tan sols” 6.000 euros, i que han estat les licitacions dels col·leccionistes les que ho han elevat fins als 15.000 de l’ala. No cal dir que el comprador tot el que s’emportarà a casa és un paper, un certificat de propietat signat per l’artista, el qual, a més, mai podrà ser exposat en l’espai que ocupi l’obra, segons contracte. De què estem parlant, aquí? D’una presa de pèl? D’una bogeria? D’unes ganes més aviat patètiques de fer tabola i cridar l’atenció cap alguna cosa? De nihilisme i collonada? D’una estratègia de màrqueting? (El comprador no existiria, tampoc, o és invisible?)
Tot allò que anomenem “art conceptual” es basa en la troballa precisament d’això: un concepte poderós o idea que tingui la força d’una obra d’art per a commoure’ns o fer-nos veure i sentir quelcom imprevist i significatiu. Ha arribat un punt en la història de l’art en què les formes tradicionals ja semblen no donar més de si: la pintura “de cavallet”, l’escultura física o el tapís, etc., i ja es busca que l’artista no hagi de mostrar gairebé res més que la seva simple idea o identitat, o ja les dues coses poden ser el mateix (Sono io). Els concerts de silencis de Cage, per exemple: el minimalisme sonor es fa tan mínim que, com deia Cage, tot el que fem és música.
A YouTube hi trobo una escenificació de la seva cèlebre composició 4’33’’; el pianista William Marx surt a l’escenari amb un frac i s’asseu davant d’un gran piano de cua Steinway. Però un cop s’ha acomodat, tanca el teclat i agafa un cronòmetre: així comença el primer moviment. Silenci total. No se sent més que alguna tos del públic. L’alenada somorta d’una sala atapeïda de gent.
Quan cessa el primer moviment torna a aixecar el teclat, descansa uns instants, i poc després començar la festa muda: clou i cronometra la duració del segon moviment. Així fins a 4 minuts i 33 segons de silenci inabastable. I fins que acaba; no cal dir que tothom aplaudeix i l’intèrpret fa reverències reiterades al públic abans d’abandonar l’escenari.
