L’espai escènic de l’horror
Et deixa astorat una conversa amb aquesta persona: amb carrera professional ben lluïda en el camp d’això que ara en diuen Humanitats, de tan fatigada per aquest any de pandèmia acaba per ingressar a la confraria dels negacionistes tebis: no proclamen la certesa de la creació artificial de la por a través d’un virus inexistent, però remarquen incansablement que les mesures sanitàries de governs com el nostre només han desmantellat l’economia i han arrossegat milers de persones a la misèria.
Defensar actituds d’aquesta classe du inevitablement a nodrir-se de les fake més treballades i versemblants que corren per les xarxes. Sense les notícies falses ni els rumors interessats, mancarien d’arguments per fer-se presents a una actualitat ansiosa i plena de contradiccions. Però la confraria és fidel als seus propòsits i continua sense treva a fer camí de cap als viaranys de la conspiració. La qüestió és no haver-se d’enfrontar a la tria d’opcions: deixam que s’expandeixi la pandèmia o encerclam el virus de totes les maneres possibles? En el primer cas, ja sabem que es morirà molta de gent. En el segon, molta de gent passarà estretors inhumanes –però no es morirà de gana.
Sigui com sigui, el que astora és que persones que han rebut una formació acadèmica de bona qualitat abandonin la fe en la ciència –en els millors científics del món d’aquest ram– i s’integrin, més enllà de qualsevol anàlisi seriosa, en corrents promoguts per grups i formacions que treballen per generar més i més inquietud –i el terror– en les societats. Saben que els monstres injecten necessitats urgents de seguretat que tan sols les dictadures s’atreveixen a garantir –tasca que implica l’abolició de les llibertats. Pretenen reproduir l’espai escènic en el qual es va representar la tragèdia dels feixismes, i la pandèmia els és d’extremada utilitat: és el monstre que es reprodueix en cada un dels seus fruits enverinats, la fam, la desesperació, la follia, la mort...
I aquesta persona no sap o no vol saber que serveix a l’aparell de propagació d’un altre virus, que afecta les ànimes i també els cossos. No sap o no vol saber que serveix interessos polítics bastards. Després, quan els historiadors aconsegueixin projectar una mica de llum en les etapes de foscúria política, ens preguntarem una altra vegada com és possible que persones com aquesta s’haguessin lliurat incondicionalment als braços dels dictadors. Però no necessàriament ha de tornar a passar. Almenys no abans que hàgim pogut fer memòria política o democràtica, o en diguem com en diguem de la perillosa aventura de saber dels assassins i de les seves víctimes.
Guillem Frontera és escriptor
