L’autodeterminació de gènere

Aquestes setmanes s’ha obert un debat en relació amb la tramitació d’una llei trans que pretén reconèixer l’autodeterminació de gènere, és a dir, el dret de qualsevol persona a decidir el seu gènere al marge del seu sexe biològic i sense haver de recórrer a informes mèdics o documents anàlegs. Això suposa una passa més en l’evolució de les polítiques de gènere, que començà amb la dissociació entre sexe i gènere, cosa que consagrà el principi que el sexe biològic no ha de determinar si una persona és de gènere masculí, femení o si fins i tot se surt d’aquesta limitació binària.

Aquesta dissociació, no cal dir-ho, xoca contra el sentit comú de dotzenes de generacions anteriors a les actuals, però avui, cada cop més, una bona part de la població sembla acceptar la realitat d’un eventual conflicte entre el que la persona és físicament i el que sent que és. Ara bé, la resolució del conflicte sempre ha passat per un sedàs extern, per algú que fixàs un criteri raonable més enllà del que digui l’afectat. Al cap i a la fi, la resta de persones necessiten tenir alguna raó per tractar com a home algú que té l’aspecte i la fisiologia d’una dona.

És per això que, des del punt de vista pràctic, nombroses persones ja han manifestat desacord amb el projecte de llei. Per exemple, perquè moltes mesures de discriminació positiva a favor de les dones podrien quedar desvirtuades pel fet que qualsevol home se’n pogués aprofitar exercint aquesta autodeterminació, com ara en unes oposicions a la policia, en què es reserven llocs de feina per a les dones.

Des d'un punt de vista més teòric no deixa també de ser curiós que, en una època en què el relativisme cultural i moral ha eliminat del debat públic gairebé tota referència a la veritat, siguin les minories i els col·lectius tradicionalment més marginats els que intentin, com a estratègia de lluita, imposar la seva veritat. És ben legítim i raonable que en la seva reivindicació plantegin conflictes d’interessos i de valors, però crec que regatejar amb la veritat del que són les coses és jugar en una altra lliga.

Sabem que les lleis imposen normes de conducta a partir d’uns valors morals, si bé és inevitable que de vegades incorporin elements que van més enllà de la qualificació moral d’una acció, com per exemple quan consideren que un fetus no és un ésser humà equiparable al que ja ha nascut. Però aquesta discutible veritat legal no deixa de tenir un element mínimament objectivable, encara que alguns hi discrepem. En canvi, el que difícilment s’acceptaria en una societat és que una llei fixàs que un fetus és o no humà depenent únicament de l’opinió de la mare.

La veritat, tant si es pensa que només n’hi ha una o que són diverses, o no es pot sotmetre al dictat de la voluntat de cadascú o realment estam parlant d’una altra cosa. Jo puc decidir el que vull fer, però no el que som ni obligar els altres a acceptar-ho. Puc decidir deixar de menjar carn, però això no farà que deixi de ser un animal omnívor ni en cap cas podré exigir ser considerat una cabra, per molt que m’esforci a comportar-me com a tal.