L’ansietat de Berthe Bovy
Jean Cocteau escrivia per a l’actriu francobelga Berthe Bovy (1887-1977) l’obra en un acte La veu humana. L’actriu acabava de rompre amb Pierre Fresnay -l’havia deixada per Yvonne Printemps. Donava pressa a Cocteau: sofria tant per l’abandó de Fresnay, que, va escriure, “seria com a mínim una bestiesa deixar perdre tot això sense utilitzar-ho”. El cruixir del dolor com a matèria primera de l’actor. L’obra s’estrenà el 1930. Feia vint anys que Stanislavski havia començat a temptejar el seu mètode a Moscou. Afegim-hi: Cocteau deia que l’espectador havia de tenir la sensació que l’actriu sagnava per dins. En fi, el més valuós de l’episodi és que Berthe Bovy sabia que el seu patir era un tresor que calia utilitzar, transmetre’l al públic des de l’escenari. Ella no podia deixar que el dolor s’esvaís a les seves entranyes i esdevingués un record agredolç.
Algú us podria dir que no era el millor moment per representar el monòleg de Cocteau. La ferida era massa recent i massa profunda perquè l’actriu pogués dominar el text i l’escenari? Ja sabeu què deia Scott Fitzgerald: no es pot parlar d’amor quan s’està enamorat. Es pot dir/escriure el dolor que ara mateix t’esquerda el cor?
Alguna cosa podem aprendre de l’ànsia de Berthe Bovy. Nosaltres també tenim tresors que es poden diluir en la indiferència si no reaccionam a temps. La cultura s’ha estès arreu, la cultura desenfrenada, invasora, que pot esdevenir arma de destrucció massiva o el mannà més proteic de la nostra història. Tenim grans artistes, bons escriptors, professors distingits, científics, músics i arquitectes, etc., però també en tenim, potser més, que s’arroguen el dret d’implantar arreu la mediocritat i l’esperpent, sovint amb la coartada de la innovació, la recerca, la modernitat (les ‘modernors’ estantisses). Hi ha uns materials com potser mai no hi havia hagut, també perquè som una societat d’acollida.
Què ens manca, idò? Persones que, des de les institucions, sàpiguen “utilitzar” en termes de país un moment que no serà etern, perquè tenim en tot alts i baixos, i la cultura no és una excepció. No veim unes polítiques capaces d’amerar el país amb aquesta cultura, que supera la capacitat de gestió institucional. Ara: de frivolitat disfressada de modernitat –‘supermodernitat’, clar-, tanta com en vulgueu.
