L’ànima d’Europa

El retorn dels talibans a l’Afganistan li ha proporcionat a Pedro Sánchez, aquest cap de setmana, una animada agenda internacional. Dissabte al vespre va parlar per telèfon durant 25 minuts amb el president dels EUA, Joe Biden. A diferència del caricaturesc abordatge que li va fer Sánchez a Biden el 14 de juny passat, després de la foto de la cimera de l’OTAN (que li va dur crítiques dures i que va contribuir a fer botir de l’executiu l’antany imprescindible Iván Redondo, causant del fiasco), aquesta va ser una conversa de debò, en què Sánchez va fer el que li toca a tot president espanyol quan s’entrevista amb el nord-americà: posar-se a disposició, amb les bases de Rota i Morón com a credencials. En correspondència, Biden va elogiar “el lideratge d’Espanya a l’hora de mobilitzar suport internacional per a les dones i nenes afganeses”, de manera que, aquesta vegada, el resultat del contacte amb la Casa Blanca va ser positiu.

Ara bé: per elogis, els que va rebre Sánchez dissabte mateix, unes hores abans, de les màximes autoritats europees, Charles Michel i Ursula von der Leyen, presidents del Consell d’Europa i de la Comissió Europea, respectivament. A Torrejón de Ardoz, base militar convertida en punt d’acollida de refugiats afganesos, Von der Leyen no va dubtar a agrair la “humanitat i solidaritat” espanyoles, i va arribar a afirmar que “Espanya és un exemple per a l’ànima d’Europa”: això és notícia, perquè tradicionalment, i si la Unió Europea fos una persona, Espanya no havia estat mai comparada amb la seva ànima, sinó amb les parts menys nobles de la seva anatomia. Per la seva banda, Charles Michel va fer quasi una declaració d’amor al president espanyol: “Estimat president, estimat Pedro. Vull expressar la nostra gratitud a tu, Pedro, al teu govern i al teu lideratge. Perquè la teva decisió d’adoptar immediatament aquesta iniciativa demostra la dignitat europea en defensa d’un projecte basat en els principis i valors fonamentals...” A Twitter abundaven les bromes a costa de Pablo Casado, planxat pels èxits diplomàtics (aquesta vegada sí) de Sánchez.

Una altra cosa és que Espanya i la Unió Europea es rentin les mans l’una a l’altra: Europa, pels vint anys de parasitisme (a remolc dels EUA) que ha practicat a l’Afganistan, i Espanya, per les alarmants deficiències (censurades, precisament, en un informe recent del Consell d’Europa) en el seu estat de dret: persecucions ideològiques contra independentistes, una justícia evidentment parcial i amb la renovació dels seus òrgans de govern bloquejada, etc. Tot això té poc a veure amb la “humanitat i solidaritat” que lloava Von der Leyen, o amb el “lideratge” que cantaven Michel i Biden. Però a la vegada ens recorden que la majoria de les millors coses que han passat a Espanya en els darrers quaranta anys han estat possibles pel fet de pertànyer a la Unió Europea. I que l’europeisme i el reforçament de la Unió Europea segueixen sent els únics camins que té no tan sols Espanya, sinó també Catalunya i les Balears, per avançar i no per retrocedir -encara més.