Què justifica el relat d'un crim
Netflix ha estrenat El caso Wanninkhof-Carabantes (Murder by the coast), un documental d’una hora i mitja de durada que explica els assassinats de Rocío Wanninkhof i Sonia Carabantes, comesos els anys 1999 i 2003 a la costa andalusa. L’enfocament que n’ha fet la directora Tània Balló permet un fet essencial que dona sentit a la revisió de la història: és una mirada al passat que ofereix un retrat de l’època del qual podem treure unes lliçons socials útils en l’actualitat.
S’agraeix que es tracti d’un únic documental en comptes de caure en l’estratègia de fer-ne una sèrie per allargassar comercialment la història. Una hora i mitja és suficient per conèixer els elements clau i transmetre un missatge que legitimi la producció. Abans de començar, un rètol ens adverteix que hi ha descripcions explícites de violència sexual que poden ferir la sensibilitat de l’espectador. No obstant, i per sort, els moments puntuals en què es produeixen aquestes descripcions no són gratuïts i estan justificats perquè contextualitzen noves evidències de sexisme i errors en la investigació.
Les imatges d’arxiu no serveixen només per transportar-nos a aquells dies i il·lustrar la història. Són útils per mostrar fins a quin punt les televisions s’immiscien en la intimitat d’aquelles famílies desesperades. En l’enterrament de Wanninkhof les càmeres de televisió es col·loquen fins i tot al costat de la caixa de morts i s’abraonen en el moment de ficar-la dins el nínxol. Les càmeres feien primeríssims primers plans de les persones devastades pel dolor. La manera com es llançaven amb els micròfons sobre els pares de Sonia Carabantes quan compareixien davant la premsa constaten el sensacionalisme i l’assetjament mediàtic que es produïa a la televisió davant dels casos d’assassinats.
Dolores Vázquez, l’exparella de la mare de Rocío Wanninkhof, va ser considerada culpable erròniament del crim de la noia. El documental inclou la figura d’una especialista en lesbofòbia. Explica com la violència mediàtica que va patir aquella dona li va fer obrir els ulls sobre aquest fenomen. El documental confirma i aporta proves d’aquesta percepció.
Però el més important és com el guió demostra l’abast de l’ona expansiva del dolor d’un sol assassí: troba els testimonis de la seva exdona i d’una antiga víctima de Tony Alexander King a Londres i té fins i tot un paper reparador. I el més important: posa en evidència com la desídia i el masclisme del sistema polític, policial i judicial fallen i es converteixen en els responsables indirectes de la mort de les noies. Hi ha declaracions terribles que proven el poc valor que han tingut les vides de les dones considerant-les víctimes secundàries de l’infortuni inevitable.
En una època en què continuen morint tantes dones per culpa de la violència masclista, els únics true crime que tenen valor són aquells que ens fan prendre consciència de com el sistema és el coadjuvant d’aquesta violència i que només té solució si s’aborda de manera estructural i no pas aïllada i quan ja és massa tard.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
