Just abans de les retallades

Potser algun lector assidu d’aquesta columna recordarà que fa ben bé un parell de mesos parlàvem del 2022. Serà un any molt complicat per als comptes públics. No sabem exactament en quin moment es desbordaran les pressions per posar en camí de sostenibilitat a mitjà i llarg termini les finances públiques, si és que s’acaba el 2021 sense que hagi passat. 

Això vol dir, en substància, que estem com a la segona meitat del 2009, quan la ministra Elena Salgado veia brots verds. Al cap d’uns mesos, el 12 de maig del 2010, Rodríguez Zapatero portà al Congrés de Diputats la retallada social en un acte més forta en les darreres dècades. Van seguir-la les retallades autonòmiques. A Catalunya, per exemple, la despesa en Sanitat es reduí un 3,5% en termes reals el 2010, mentre que el dèficit i el deute públic es disparaven sense aturador.

Doncs, pam amunt pam avall, ja som a inicis del 2010, just a les darreries de la campanya per al 14-F. Però les diferents candidatures no se n'han fet ressò, d’aquest escenari. No sorprèn: ¿qui vol amoïnar els electors amb coses que ves a saber si acabaran passant? Esclar que d’aquí a presentar propostes tributàries autistes al respecte... En el gràfic adjunt hi ha informació sobre què proposa cada candidatura que tenia representació ara al Parlament. Vox no hi era, i tampoc té programa (a part de liquidar l’autonomia). Les candidatures s’ordenen d’esquerra a dreta per rigorós ordre alfabètic, començant per C(andidatura)UP (que ningú s’incomodi). Els impostos són ordenats de més a menys recaptació pròpia el 2019. On és blanc, és que no hi ha menció o no hi ha proposta concreta. 

Abans de fer-ne apreciació general, hi ha tres detalls curiosos per diferents motius, que ajuden a entendre sorpreses al gràfic. Per ordre. Els comuns són curosos en distingir quan una iniciativa tributària s’ha de portar al Parlament o enviar al Congrés. Per això, quan en la pàgina 42 del programa proposen “Modificar l’IRPF. No discriminar les rendes del treball en relació amb les del capital, aplicant el mateix tipus impositiu a tots dos tipus de rendiments”, se’n derivaria una reducció important de l’IRPF, atès que el Parlament no pot regular la tributació de les rendes de capital. Pot ser que sigui un malentès. No ho sembla, tanmateix, la proposta d’ERC (p. 15 del programa) de reduir l’impost del patrimoni “d’empresaris, alts directius, professionals i investigadors estrangers per fixar la seva residència a Catalunya... de manera que no tributin per tot el patrimoni mundial, sinó pels actius situats a l’estat espanyol”.

Amb tot, el detall que més commou és, sens dubte, la proposta del PSC sobre l’impost de successions i donacions (mesura P1, 1.13): “La modificació de l’impost de successions i donacions per retornar als nivells d’ingressos del 2010, a partir d’una reducció significativa i selectiva dels beneficis fiscals derivats de la normativa catalana”. La cosa sembla una mica estranya, ja que tornar al nivell d’ingressos del 2010 suposaria reduir els ingressos. El 2020 van ser com el 2010, i el 2021 seran més grans, pels efectes plens de l’augment de l’impost de successions aprovat el 24 d’abril del 2020 al Parlament fent just el que diu aquesta proposta. La paradoxa s’aclareix quan es consulta el programa del PSC per a les eleccions del 2017: hi ha la mateixa proposta, en la seua literalitat (programa electoral 2017, P1.b). És probable que per fer el programa nou agafessin l’arxiu Word de l’antic i no s’adonessin que això ja està fet. El resultat, ben xocant, és proposar una reducció de l’impost de successions i donacions. Potser no era la intenció.

Compartits aquests detalls, que fan amena la feixuga tasca d’anar de programa en programa, queda el que queda: una distància important, en alguns casos sideral, entre les propostes de canvi de despesa i d’ingressos. Cap programa és consistent pel que fa a la combinació de despeses i d’ingressos en un escenari com el que ens arribarà en un futur gens llunyà. La gran majoria tampoc ho serien si l’escenari fora de recuperació econòmica normal. L’anàlisi per partits específics el pot fer qualsevol interessat veient la gràfica.

Resumint: tenim mala peça al teler. D’ací a diumenge està quasi tot el peix venut, tot i que alguns escons encara es mouran. I diumenge que Déu reparteixi sort, com diria el castís. Això sí, millor per a tothom si Déu en guarda molta per als afortunats amb la governació de la Generalitat en el pròxim mandat, perquè tot just girar la cantonada pinten bastos. 

Germà Bel és economista