Abans 'El juego del calamar' que 'Sálvame Limón'
BarcelonaEsclar, el dia que et creues amb el teu fill de sis anys pel passadís i va cantant la sinistra cançó del joc del pica paret d'El juego del calamar –en un coreà inquietantment convicent– fas un petit saltiró, inquiet. I, quan hi parles, és capaç d'explicar-te els diferents jocs infantils que sustenten aquesta sinistra sèrie de Netflix. Però, estirant el fil, veus que allò que ha vist a YouTube no són les violentes imatges de la sèrie, sinó uns vídeos en què es reprodueixen en format de videojocs les diferents proves d'aquesta ficció coreana. I sí, els eliminats moren, però amb la mateixa abstracció amb què també morien, en la generació Spectrum –o Commodore, o Amstrad, o MSX–, els protagonistes de títols com Manic Miner, Commando o Abu Simbel.
Els infants, si tenen un adult al costat, poden veure moltes més coses que les estrictament etiquetades per a la seva edat. No és el cas d'El joc del calamar, que és prou truculenta per desaconsellar-la sense embuts. Ara bé, en tota la histèria que ha suscitat la sèrie hi ha més pa que formatge. A hores d'ara, no s'ha consignat cap incident preocupant als patis que estigui directament relacionat amb menors d'edat que l'hagin vist. La canalla ha jugat a matar-se i a morir des de sempre: forma part de la immunització contra aquesta por cerval. Assajar la pròpia mort, per perdre-li el respecte. Fa mig segle, amb indis i vaquers. O policies i lladres. Avui dia, amb un pica paret mortal.
És important recordar que el coneixement de la majoria de nens sobre la sèrie no ve pas d'haver-la vist sinó perquè, com a bon fenomen cultural, ha protagonitzat moltes converses i les antenes infantils sempre estan ben parades. A més, els seus referents digitals en parlen i estan apareixent jocs, variacions, versions, etcètera, que són bastant innòcues. Al capdavall, la violència més fotuda d'El juego del calamar no és la de les bales –hi ha molta més mortaldat en qualsevol pel·lícula d'El senyor dels anells o Star Wars– sinó la psicològica. I dubto molt que la sèrie pugui interessar als més petits, perquè, més enllà dels jocs sinistres, el gruix del metratge són diàlegs només comprensibles des de l'adultesa.
Jo no deixaré que el meu fill vegi la sèrie. Però responsabilitzar-la de res em sembla naïf o directament hipòcrita: el clima de violència en què creixen els pandemials té moltes altres causes. I, al final, aquesta recerca de bocs expiatoris en la cultura popular –ara una sèrie, abans els videojocs o la música rock– sol ser una maniobra conservadora per no afrontar la veritable arrel del problema. Som una espècie gregària i ens encanten els fenòmens que d'aquí dues setmanes ja ningú no recordarà. Mentrestant, entre 15.000 i 20.000 espanyols menors de 12 anys miren cada dia el Sálvame Limón –el més bèstia, perquè s'emet en horari no protegit– i s'amaren d'actituds i maneres de relacionar-se molt més preocupants i que, per a més inri, ni tan sols es presenten com a la ficció que són.
