Al marge de l’opinió que es tingui del procés sobiranista, les imatges del trasllat dels presos polítics catalans a Madrid eren corprenedores. Un dispositiu policial gegantí, amb un autobús que en lloc de seients té cel·les, per emportar-se nou persones que tothom sap que són pacífiques entre mostres d’indignació popular. Centenars de persones es van concentrar a les carreteres per acomiadar els presos. Ahir es va revelar un dels secrets més ben guardats dels últims temps: la data de l’inici del judici. Finalment serà el 12 de febrer.
El que ningú pot negar des d’ahir és que el judici als líders del procés català tindrà una gran càrrega política, com no s’ha vist a Europa des de fa dècades. Pel Tribunal Suprem desfilarà la classe política espanyola i catalana recent, des de Mariano Rajoy fins a Artur Mas, passant per Iñigo Urkullu, Soraya Sáenz de Santamaría, Cristóbal Montoro, Roger Torrent, Ada Colau i Enric Millo. De fet, encara que només compareguin com a testimonis, l’opinió pública tindrà l’oportunitat de jutjar políticament la seva actuació, cosa que confirma el despropòsit que suposa tot el judici. Això sí, el Suprem ha vetat el testimoni de figures internacionalment conegudes com Noam Chomsky per evitar el ressò internacional del procés.
Però si hi ha una cosa que es posarà de manifest és que la qüestió catalana no s’hauria d’haver deixat mai en mans dels tribunals, i que els arquitectes d’aquella estratègia de l’Estat, el duet Rajoy-Santamaría, ho poden passar malament quan els toqui respondre les preguntes de l’advocat de Vox o de les defenses dels acusats. Segurament cap dels dos podia esperar que acabaria testificant en un judici retransmès en directe i amb desenes de corresponsals estrangers en què quedarà palès el seu fracàs en la gestió de la pitjor crisi que ha patit l’Estat des del restabliment de la democràcia. La prova és que tots dos estan avui fora de la primera línia de la política.
El judici, per tant, no serà només un observatori de l’actuació de la justícia espanyola, sinó de tota la classe política de l’Estat.
Arribats a aquest punt només cal esperar que comenci el judici i se senti la veu dels processats i les seves defenses, es vagi desmuntant el relat de la violència que justifica l’acusació de rebel·lió i es posi de manifest que el diàleg i la negociació són les úniques vies per solucionar el conflicte.
