Borges va visitar Mallorca unes quantes vegades. En una d’elles vaig coincidir amb ell, però no el vaig complimentar. Encara ara em sento culpable d’aquella descurança. A principis de segle, Borges va viure dues cordials temporades a Mallorca, entre els anys 1919 i el 1923. Va venir acompanyat de la seva família, els pares i la seva germana Norah. És una història digna de ser recordada i, fins i tot, novel·lada. Tots els admiradors de la seva obra restaríem agraïts per sempre si algú decidís posar mans a la feina. Sembla que aquelles dues estades familiars de Jorge Luis Borges estan força ben documentades pels testimonis escrits d’aquella època. El mateix Borges hi va fer algunes bones amistats, entre elles els poetes Jacobo Sureda, amb qui mantindria una intensa correspondència fins a la seva prematura mort el 1935, i Josep Lluís Moll. Aquest últim, després, es va desplaçar a Amèrica i va fer una més que notable carrera d’actor al costat d’Orson Wells –va arribar a actuar a ‘Citizen Kane’–, i d’altres directors, amb el nom artístic de Fortunio Bonanova. Aleshores, a Borges, als seus vint anys acabats de complir, se’l coneixia pel seu nom en anglès, Georgie. Va escriure alguns poemes i algunes proses. I diferents cartes amb contingut literari. Mallorca, en aquest sentit, no ha fet justícia a Borges: caldria fer-ne un recordatori públic i algun homenatge. I, sobretot, un itinerari Borges, pel centre de Palma i pels seus voltants, fins a arribar a Valldemossa i altres indrets que ell va visitar i en els quals s’hostatjà.
Però tinc ganes de dir què va passar ‘entre ell i jo’ quan Borges va fer la seva última visita a l’illa l’any 1985, pocs mesos abans de morir a Ginebra. Vingué acompanyat de Maria Kodama, la seva jove secretària, amb la qual s’hi havia acabat casant. Se celebrava la Fira del Llibre, que s’exposava al passeig del Born, com es fa encara ara mateix, i ell va ser convidat a firmar exemplars del seu últim poemari, ‘Los conjurados’. Jo n’estava assabentat i ben assabentat. Què va passar que no vaig assistir-hi? Com tantes altres vegades m’ha passat amb altres personatges famosos, vaig tenir peresa i una mica de temor. I molt de respecte. El poemari que presentava a la Fira del Llibre tampoc m’interessava gaire, tot s’ha de dir. Jo era un bon lector dels seus contes, però la seva poesia la trobava confusa i massa elaborada. Així com en els seus relats la seva erudició no era mai de demés, a la poesia sempre li sobraven paraules i versos i un excés de descripcions. En aquella ocasió vaig ser el més beneit i més bàmbol de tots els seus admiradors. Com me n’he penedit tota la vida!
En aquell moment, i encara més ara, hi havia un conte que no m’ha abandonat mai: ‘El Aleph’. Després d’infinites lectures, vaig comprendre que aquell conte era l’humor de totes les coses, l’amor de les tres taronges, la rondalla més ben contada de la Història de la Literatura, la inspiració creativa per excel·lència. ‘El Aleph’ em va descobrir la meravella de l’ésser humà, la capacitat que l’home té de riure’s del sant i del qui el passeja, per dir-ho col·loquialment. La seva prosa, aquell conte únic, era el resultat d’un treball fet amb un llenguatge exquisit, cordial, entranyable i reconfortant. Amb un estil barroc finíssim, lúdic i lúcid. Quina capacitat que té la literatura per vivificar els esperits decaiguts de qualsevol condició i edat!
Molt temps després vaig tenir la sort de topar amb un llibre sobre Borges, escrit i publicat per una gran admiradora i amiga seva, María Esther Vázquez. Això és el que tenen d’afegitó els grans autors: les seqüeles dels seus fidels seguidors. El llibre es titulava ‘Borges, sus días y su tiempo’. Són comentaris i converses i diàlegs –aquí sí que hi ha un exemple extraordinari de l’art de dialogar– entre la deixebla i el mestre. En un d’aquells diàlegs es troba el que jo hauria volgut comentar amb el meu estimat Borges en persona. A una de les preguntes de M. E. Vázquez, Jorge Luis Borges respon: “El Aleph’ és un conte que m’agrada. Recordo que la meva família se n’havia anat a Montevideo; jo m’havia quedat tot sol a Buenos Aires i l’escrivia rient, perquè em feia molta gràcia”. Aquestes paraules eren les que jo volia escoltar i sentir del propi Borges aquell dia a la Fira del Llibre, al passeig del Born de Palma! Que Borges reia quan escrivia! Que allò que ell escrivia li feia molta gràcia! I s’estava referint al meu conte preferit: ‘El Aleph’. Quina emoció més gran comprovar que jo havia intuït que havia de ser així, de la mateixa manera que li va passar a Kafka quan escrivia ‘La metamorfosi’, que no podia aturar-se d’escriure ni de riure!
Per als qui ens emociona i ens satisfà tant la lectura, tant que ens desperta les pròpies ganes d’escriure, conèixer que els nostres ídols literaris han actuat, a l’hora de crear, d’una manera tan gratificant i enjogassada, ens omple d’una felicitat especial. Ens sentim artísticament vinculats a ells i bellament avinguts amb ells. Ens creiem capaços de ser com ells. I això és tot, no hi ha res més, perquè no cal res més.
Borges es considerava a ell mateix un lector 'hedònic'. Hedonista. Ho va confessar públicament moltes vegades. L’hedonisme havia d’acompanyar les seves lectures. Ara penso, pel meu compte, que l’hedonisme i l’esperit lúdic devien acompanyar també les seves escriptures. El que s’ha de demanar als llibres, deia Borges, és el plaer, perquè és el més important que ens pot donar la literatura. Aconsellava no llegir mai per obligació. Si es llegeix un llibre amb l’objectiu de passar un examen, o de presumir d’haver-lo llegit, no passarà de ser una lectura trivial i una pèrdua absoluta de temps.
Crec que coincidiria de bell nou amb Borges si digués que no hem vingut al món a perdre el temps, sinó a passar-nos-ho bé, a gaudir de llegir i d’escriure, a riure llegint i escrivint. Sobretot, llegint.
Llegir és fer la guerra al tedi i a la trivialitat: a la soledat i a la tristor: a la futilesa i a la vulgaritat. Borges ens serà sempre de gran ajuda en aquest combat solitari i personal.
