Jocs tèrbols (de vacunes i temporades)

La Unió Europea ha entrat en un conflicte amb les farmacèutiques a causa de la producció, la distribució i la venda de les vacunes contra el covid-19, i del conflicte, com passa amb les sèries de televisió, n’anam tenint informació per episodis. La clau de l’assumpte, com és fàcil d’entendre, és el contracte entre Brussel·les i les susdites farmacèutiques, un contracte que en principi era secret però que aquest divendres la UE ha fet públic, però només parcialment. S’ha ocultat la informació referent a calendari i quantitats (de dosis i de doblers) i se n’ha donat a conèixer un fragment, i sobretot un paràgraf, que informa de dues coses: la UE té dret a les vacunes que es produeixen a les plantes que hi ha al Regne Unit, però la farmacèutica (en aquest cas Astrazeneca) està obligada per contracte només a fer “el seu millor esforç” per entregar dins el termini el nombre de vacunes estipulat (un termini i un nombre de vacunes que no ens és permès de conèixer, com a mínim en aquest capítol de la sèrie). La Unió Europea, per tant, reclama transparència però no la practica. I al mateix temps, hi ha motius sobrats per entendre que les farmacèutiques desvien part de la seva producció al millor postor, es digui Israel, Canadà, Austràlia o EUA (o ja la hi tenien compromesa per endavant, i d’amagat de la UE). És a dir, hi ha motius per creure que les farmacèutiques especulen amb la salut i amb els plans de recuperació econòmica dels països de la Unió Europea. D’una banda, ens hem de felicitar que Europa sigui capaç d’actuar unida davant d’una catàstrofe com la pandèmia, i de liderar el desenvolupament en temps rècord d’una vacuna: tenen raó els que diuen que aquesta és una conquesta de la ciència, i també la demostració de la força d’una Europa unida. Però al mateix temps ens hem de dur les mans al cap en constatar que la cobdícia no s’atura quan el que està en joc són les condicions de vida, o directament les vides, de milions de persones: ben al contrari, encara es multiplica. Digau-ne capitalisme si voleu, però en realitat això va més enllà de cap debat ideològic o de model econòmic, i té a veure amb els racons més tenebrosos de la condició humana.

Qui ha de defensar els nostres interessos a la primera línia d’aquest conflicte són tres senyores, i cap de les tres es diu Francina Armengol. Són la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; la comissària europea de Sanitat, Stella Kyriakides, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. Elles són les interlocutores i les dirigents que estan en condicions d’exercir pressió perquè tinguem les vacunes, i als altres dirigents, petits o grans, de tot arreu de la Unió Europea (això sí que inclou Francina Armengol, i també Pedro Sánchez) els toca esperar i col·laborar en allò que sigui possible per tal que les gestions de les tres líders tenguin el millor resultat. Si les vacunes arriben, aleshores sí que és possible –com corroboren metges i infermeres– que a les Balears es pugui vacunar a un ritme de 80.000 dosis per setmana. Només, per descomptat, amb el personal sanitari competent per vacunar: personalment, no vull de cap manera que un militar em posi les manotes al damunt, i molt menys armat amb una xeringa.

Per altra banda, les sèries fan temporades, però aquí ja sabem quina temporada interessa a tothom, i és la turística. Tal vegada sí que podrem estar vacunats en tres mesos, però això no vol dir que tal salvament arribi a bon port: que ens vacunem no implica que els turistes britànics i alemanys vinguin aquí enguany, com no ho va implicar l’any passat l’establiment dels corredors segurs. De fet, ara com ara el govern britànic de moment desaconsella viatjar a territori espanyol. Tenguem-ho almenys en compte.