Amb Joan Margarit, davant de la costa de Jordània

Una vegada em va donar un consell: “Quan vegis molta gent fent alguna cosa estúpida, no t'hi posis al davant o et passaran pel damunt”. Joan Margarit tenia un punt de vista moral sobre les coses i el transmetia amb un desencant genuí. No es feia il·lusions sobre la condició humana perquè tampoc se'n feia sobre ell mateix, i sí que es preocupava de no perdre un sentit de l'humor que el salvava d'amargar-se per causa d'aquells que li volien mal. No vol dir que no s'emprenyés, però no li durava gaire. Va tenir molt més èxit del que li és permès a un poeta, i això va fer que rebés també més enveges, i més virulentes, que la mitjana. Hem vist detractors de Margarit perdent els papers, autèntics psicodrames en el context d'una cultura problematitzada.

La seva és una poesia figurativa, feta de versos concrets que formalitzen experiències concretes. Hi ha poca abstracció, poques concessions a la retòrica, cap a l'experimentació (que de fet va combatre, com es pot llegir a Noves cartes a un jove poeta i al volum Poètica, recentment publicat), i sí una plena confiança en la poesia com a instrument de coneixement. També com a forma de bellesa, però sobretot, i cada vegada més, com a eina per acostar-se a la veritat, per afrontar-la. “Un poema sense veritat no val res”, deia a la magnífica entrevista que li va fer Jordi Nopca i que va sortir publicada al dossier que aquest diari va dedicar al poeta, el passat 24 de desembre. També contava que havia escrit la meitat dels seus llibres en bars de paletes (“que tenen molt bon ull”), quan anava, com a arquitecte, a dirigir alguna obra. Càlcul d'estructures és, precisament, un dels seus llibres de poemes més celebrats. Mai estic segur de si va ser Auden o Larkin, o algú altre, qui va dir que un poeta podia donar-se per satisfet si al llarg de tota una vida aconseguia escriure uns pocs poemes, o ni que en fos un de sol, dignes de ser recordats. Joan Margarit té llibres sencers que ho mereixen: el ja esmentat, Edat roja, Joana, Casa de misericòrdia, etc. El volum Tots els poemes (1975-2015) és una bona porta d'accés a una de les obres poètiques més importants escrites en català en el trànsit entre els segles XX i XXI. Ell hi tenia, amb la pròpia tradició, una relació apassionada, que va quedar reflectida a la seva antologia de la poesia de Joan Vinyoli, i al pròleg que hi va incloure.

El vaig telefonar durant les passades festes nadalenques i em va anunciar que ja no hi havia tractament per al seu càncer. Vam quedar un moment en silenci i després va sortir a una altra banda. Quan vam penjar, em va venir al cap una trobada d'escriptors a Israel, on vam coincidir. Ens vam banyar, amb un grupet, al mar Mort. Rèiem amb la picor de l'excés de sal d'aquella aigua, tanta sal que empeny els cossos amunt i els fa surar. Joan Margarit va fer riure tothom amb una broma: “És com un arròs amb llamàntol, i tu ets el llamàntol”. Hi havia infants que jugaven a la vorera, feia un sol resplendent i davant nostre es veia, nítida, la costa de Jordània.