Por
Sovint pens en el meu professor de Filosofia a l'institut.
Jo havia repetit massa cursos i, després de passar per una escola d'adults, vaig tornar al Batxillerat un poc més fet i amb ganes de començar la universitat. En concret, volia estudiar Filosofia. I amb ell tenia una relació antagonista. Ens desafiàvem mútuament, sense mala sang. Ell era un poc de dretes i castellanista i jo tirava cap a l'altre costat. Jo em pensava que ho sabia tot i ell llegia Pérez-Reverte, que per alguna raó em sembla una informació molt rellevant i que explica moltes coses. També llegia Cortázar, jo Bukowski i Cioran. Massa bé m'ha anat.
El que més record, en tot cas, és que sovint em deia que algun dia maduraria i canviaria d'idees. No és l'única persona que m'ho ha dit, allò que qui no és d'esquerres de jove no té cor i qui no és de dretes de gran no té cervell, que em semblava una absoluta idiotesa llavors i encara m'ho sembla ara.
I sovint pens en el meu professor de Filosofia de l'institut perquè m'agradaria dir-li que s'equivocava, que no he canviat gaire d'idees des de llavors, tot i que sí, asseguraria, he madurat un poc i m'he moderat, no tant en el que pens –em sap greu, A., però cada dia som més radical en algunes coses– com en la meva manera d'expressar-les i la meva manera de relacionar-me amb la gent que no pensa com jo.
Hi ha tingut molt a veure la meva feina de periodista. Fer entrevistes, parlar amb gent, t'obliga a veure les coses des de perspectives que no són la teva. I des del 2017 faig moltes entrevistes a gent gran i és fàcil veure com la procedència i les experiències de cadascú condicionen i expliquen la seva manera de veure el món. No solem parlar de política, però quan ho feim, encara que la seva posició sigui radicalment diferent de la meva –i ho sol ser–, els comprenc. Després d'una hora conversant amb ells sobre la seva infància i els avatars de la seva vida, no em costa entendre per què veuen el món com el veuen. De vegades, entrevistar no és tant demanar com escoltar. I escoltant-los parlar hi ha una veritat lliscadissa i elemental que crec intuir sobre la gent: que habitualment les nostres preocupacions, pors i desitjos són més o manco els mateixos, el que ens diferencia és la manera d'enfrontar-nos-hi.
Hi insistesc, les meves idees polítiques no han canviat gaire amb el temps, en tot cas s'han esmolat, però ara procur no ridiculitzar la gent que no pensa com jo. No sempre ho aconseguesc, alguns m'ho posau francament difícil, la veritat. Però, en general, tenc bastant clar que, en la majoria de casos, com més violenta és la gent o més aferrissada és la seva posició, més cagada de por està: por de perdre els seus privilegis, por de tenir-ne encara menys, por d'estar equivocada, por del simple canvi... I no dic que no hi hagi maldat en aquest món, però sí estic convençut que en la majoria de casos la gent no és tan malvada com incompetent ni tan perversa com, simplement, insegura. I m'incloc en l'equació: l'estupidesa és l'única cosa equitativament repartida en aquest món.
Així que potser tenia raó el meu professor i sí que he canviat: abans pensava que tothom era idiota menys jo i ara pens que tots, diria que ningú no se'n salva, som bastant idiotes i estam, en general, molt cagats de por.
Joan Cabot és periodista
