Un home porta el cor d’un porc, i no és una metàfora. Aquest principi d’any és estranyíssim. Molt més que sentir dir al president del govern espanyol que regularà el preu dels tests d’antígens sense concretar quan. M’aventuro a un “quan no els necessitem per a res”. O fem tard o ens precipitem. Els fabricants de productes relacionats amb el coronavirus s’han fregat tant les mans que calculo que ja se’ls han esborrat. No és estrany. El virus és el negoci. Mentre anem pagant un dineral per saber si tenim un refredat de tota la vida o una variant amb malnom, continuem fent videoconferències per si de cas com si la nova normalitat fos més vella que l’anar a peu. Són dies de sabatilles i de fred als peus.
Les explicacions sobre la relació entre l’imam de Ripoll i el CNI també les hauríem necessitat abans que el comissari Villarejo declarés res i abans que l’Audiència Nacional decidís que no calia cap explicació, per més que la suspicàcia ciutadana ho considerés tot excessivament casual. Què hi pinta la ciutadania en una democràcia consolidada? Com va dir un dia la socialista Eva Granados, “no ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió com l’autodeterminació”. És una manera poc subtil de dir que no hi pintem res en la nostra pròpia vida i en general, però jo fa uns dies que penso que a les parets de casa els falta un color més viu. Demanaré permís als diputats a veure si em permeten agafar la brotxa. Encara que no sé quin document es necessita i soc fatal per la burocràcia. Hi ha coses que no som a temps de canviar. Fem tard. Perquè hi ha qui neix per fer tràmits, hi ha a qui no li queda més remei i la resta procrastinem o ho deixem en altres mans. La confiança no s’ha perdut del tot. Hi ha esperança.
Potser no és el que pensa el tenista Novak Djokovic, que també es deixa omplir formularis, en el seu cas amb informacions dubtoses. Com si no ens caigués malament d’abans, aquest esportista. Però el xou fa dies que està servit. El món pendent del visat d’un sol home. Dona per fer-ne una pel·lícula. Encara no tinc clar si és un drama o una comèdia però en aquests casos és oportuna la barreja que ofereix la tragicomèdia. ¿A qui li importa realment si juga un partit de tenis més o menys? Fa riure. ¿Com estan repartits els privilegis i en funció de què? Fa plorar. Acabi com acabi la pel·lícula, és molt significativa tota l’atenció mediàtica i la transcendència en un món ple de persones insignificants. Encara que a hores d’ara ja sabem que la justícia té molt a veure amb qui la pot pagar i que els casos exemplars no sempre són precedents sòlids per al futur. Almenys les autoritats no s’han precipitat com ho han fet les persones que han corregut a donar suport a un home que no pateix cap injustícia. Tants motius com hi ha per córrer...
El 2019 l'Audiència Nacional va decidir que no calia investigar la relació entre l'imam de Ripoll i el CNI després d’uns atemptats a Catalunya amb 16 assassinats i 150 ferits. Digui el que digui un comissari corrupte, aquests fets mai han estat prou aclarits per alguna raó. El 2021 s'han tancat totes les investigacions sobre la presumpta corrupció de la monarquia espanyola sense que mai s’hagi pogut crear una comissió al Congrés. Aquesta raó la sabem. Els temes blindats sempre són sospitosos. No hi passa la llum, als vidres foscos, i a les clavegueres hi fa pudor. Al món s’amunteguen massa morts que es consideren irrellevants. Com si la vida de cadascú no fos prou extraordinària. Encara que sembli que valguin menys que un test d’antígens.
