Si la Itàlia de Meloni rutlla...

El destí és juganer, i a la història li agraden les simetries cronològiques cridaneres. És així com la commemoració dels 100 anys de la cèlebre Marxa sobre Roma, que es va produir entre el 27 i el 29 d'octubre del 1922, ha acabat coincidint amb el nomenament de Giorgia Meloni com a cap del consell de ministres de la República Italiana, és a dir, primera ministra. Pensem que quan tenia 15 anys aquesta senyora va iniciar la seva trajectòria política al Front de la Joventut del Moviment Social Italià, a la dreta de l'extrema dreta. La connexió ideològica entre el seu partit, Germans d'Itàlia (Fratelli d'Italia: "Fratelli d'Italia / L'Italia s'è desta / Dell'elmo di Scipio...", diu l'himne d'aquell país) i el feixisme de Benito Mussolini és més que evident, però fora un immens error avaluar-la simplement en clau nostàlgica. Aquí de nostàlgia, la justa. Com ha passat en contextos tan diferents com el neerlandès, el francès, el suec o l'espanyol, aquests moviments són sens dubte reactius però no basen el seu discurs en l'enyor d'un temps idealitzat. Aquesta nostàlgia només és la caricatura que fa una certa esquerra, però l'únic efecte que té és reforçar socialment uns plantejaments ordits ad ignorantiam populi.

Si en llocs tan culturalment diferents com Suècia i Itàlia el radicalisme de dretes avança és, sobretot, perquè no s'ha sabut trobar una solució plausible al flux migratori provinent de països extracomunitaris. Va començar fa més d'un quart de segle i experimentà un pic demogràfic impressionant entorn de l'any 2000. Creure que el malestar objectiu que es va viure, i es continua vivint, en determinades zones d'arreu d'Europa es podia mitigar tot substituint la paraula immigrant per la paraula migrant, per exemple, és ser molt ingenu. Albergar la convicció que aquell flux no alteraria el sistema públic d'ensenyament o la viabilitat del sistema sanitari és, a més d'ingenu, profundament irresponsable. Titllar de racista o fins i tot de feixista qualsevol que posés de manifest la situació en els barris perifèrics, o en petits pobles agrícoles, constituïa un truc dialèctic infal·lible, però també una mostra intolerable de classisme i d'elitisme. És una herència, potser la pitjor, de l'esquerra-caviar. De fet, el component reactiu i fins i tot ressentit de l'actual extrema dreta populista que avui triomfa arreu d'Europa deriva d'una manera directa d'un discurs frívol sobre determinades qüestions. Decretar, amb el nasset arrufat pel fàstic intel·lectual, el caràcter imaginari d'un malestar popular que ni tan sols coneixes mentre fas dringar plàcidament els glaçons del gintònic, s'ha acabat pagant ben car, xato. Pensa-hi quan vegis que el Vox espanyol o el Front Nacional francès o el Partit per la Llibertat neerlandès avancen imparablement gràcies a la teva fraseologia políticament correcta i cuqui. I tu també, reina: pensa-hi i assumeix honestament la teva part de responsabilitat, que és enorme.

Si la Itàlia de Meloni rutlla mínimament ens trobarem –ironies de la història– amb una situació que fa tot just un segle va canviar dramàticament el mapa d'Europa. Poc després de la Marcia su Roma del 1922, cap al 1925 o 1926, el casc antic de Nàpols feia menys pudor de l'habitual. Això ho narra molt bé el mestre Pla. I el mestre Xammar explica com aquella petita victòria olfactiva va tenir un efecte polític en l'Alemanya depauperada en la qual Hitler ja destacava. La resta de la història és prou coneguda.

Entenc que algun lector pugui pensar: "és molt fàcil dir aquestes coses retrospectivament", etc. Per treure'm jo mateix la sospita de sobre he furgat en els meus propis articles de fa exactament vint anys –ara ja fa vint anys de quasi tot, com deia Gil de Biedma–. Això és d'un article publicat a l'Avui l'any 2002 que duia per títol "Canvi de rumb". "Des de fa anys, [els polítics] han delegat tàcitament moltes de les seves funcions en instàncies pre o parapolítiques (ONGs, etc.). El tema de la immigració constitueix un dels exemples més significatius d'aquesta mena de subrogació institucional (una anomalia que ja dona els seus primers fruits, i són amarguíssims)”. Oferir un tracte digne i unes expectatives realistes a totes aquelles persones implicava una despesa pública extraordinària. Com que, per mandra i por de prendre mal, allò no li venia de gust a cap polític, l'extrema dreta va anar aprofitant-se del malestar de les classes populars autòctones tot oferint solucions molt vistoses i poc realistes. Meloni i companyia duraran fins que no hi hagi una alternativa democràtica als problemes que l’esquerra-caviar ignora o nega.