Entre Itàlia i Espanya, els feixistes...

Hi ha una diferència important entre Espanya i Itàlia pel que fa a la manera com van morir els seus dictadors, i el tractament que han rebut les seves restes mortals. A Itàlia, Mussolini va ser capturat, en un poble anomenat Dongo, el 28 d'abril de 1945, per un grup de partisans que el van condemnar immediatament a morir afusellat “com un gos rabiós”, segons les paraules que van fer servir. L'endemà i els dies següents, el cos del dictador i el de la seva amant, Clara Petacci, van ser exposats a escarni públic en una plaça de Milà: això vol dir que qui va voler els va pegar, escopir i fins i tot hi va orinar. La cosa, però, no va acabar aquí: durant dotze anys, les despulles de Mussolini van ser dutes amunt i avall per mig Itàlia, amagades als indrets més extravagants o insospitats: dins una tomba sense nom, dins el maleter d'un cotxe, sota un altar d'un convent o dins un armari, fins que finalment van ser retornades a la família, que les va enterrar dins una capella –òbviament, particular, és a dir, pagada de la seva butxaca.

Pel que fa a Franco, ja sabem prou com va anar. El sàtrapa no tan sols va morir al llit, sinó que ho va fer amb tot el seu poder intacte i havent deixat la governança d'Espanya lligada i ben lligada –i tot just recentment hem començat a entendre fins a quin punt–. Pel que fa a la qüestió del seu repòs etern, el cos de Franco va estar més de quaranta anys ostentosament sepultat a la basílica-panteó del Valle de los Caídos, acompanyat per 33.000 cadàvers sense identificar, duts allà sense permís de ningú, dels quals se sap que uns 5.000 eren de republicans –i, per tant, víctimes del dictador–. Aquesta atrocitat es va mantenir, durant dècades, a càrrec de l'erari públic i amb el vistiplau dels successius governs i de l'Església d'Espanya, amb la comunitat benedictina en el paper de custòdia d'un recinte funerari que constituïa una ofensa a la dignitat humana. Quan finalment, l'any 2019, l'actual govern de PSOE i Unides Podem es van decidir a treure Franco d'allà, ho van fer d'una manera tan tèbia i vacil·lant que el resultat va ser una espècie de passejada triomfal del fèretre del dictador, aclamat pels seus partidaris, fins a la catedral de l’Almudena, on la família Franco posseeix una cripta “a perpetuïtat” perquè així els va donar la gana a l'avi dictador i a la seva esposa Carmen Polo. 

Potser hi té a veure, amb tot això que diem, el fet que, a Itàlia, partits i sindicats demanin la prohibició dels partits neofeixistes després dels disturbis que van protagonitzar dilluns a Roma (i evoquen la famosa frase del socialista Sandro Pertini: “El feixisme no és una opinió, sinó un crim”). A Espanya, mentrestant, la dreta de PP, Vox i Ciutadans normalitza les simpaties pel franquisme i alhora es fa seves les consignes de les extremes dretes actuals. És cert que acabar amb els dictadors no allibera els pobles del seu llegat, però deixar-los viure i morir tranquil·lament fa que els seus continuadors es mantinguin a les elits dirigents i al capdavant de les institucions.