El PSOE va unir l'altre dia els seus vots als del PP i Vox per vetar la compareixença de Rodolfo Martín Villa al Congrés de Diputats. Unint els seus vots a la mesa de la cambra baixa, la dreta, la ultradreta i el PSOE van evitar que l'exministre i exvicepresident donés explicacions per la seva responsabilitat en els crims del franquisme. Només UP va donar suport a la mesa del Congrés a la compareixença que havia sol·licitat EH Bildu. Tot venia per unes declaracions recents de Martín Villa en un esmorzar informatiu on va dir: “Jo podria haver estat el responsable polític i també fins i tot el responsable penal d'aquelles morts”. Es referia als cinc treballadors assassinats per la policia a Vitòria el 3 de març de 1976. Segons es va dir després, les declaracions eren “iròniques”. Aquesta setmana també hem conegut la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·lava la retirada de la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona al mateix Martín Villa. L'hi van revocar el 2017 i ell mateix havia recorregut als tribunals per denunciar-ho. La justícia li va donar la raó i, l'endemà, ell mateix ha renunciat a la distinció.
Martín Villa va ser, durant la seva joventut, cap nacional del Sindicat Espanyol Universitari, secretari general de l'Organització Sindical Espanyola i procurador a les Corts de la dictadura. Després va ser ministre de Franco: de Relacions Sindicals, d'Interior i d'Administració Territorial. Ja en democràcia va ser vicepresident del govern de Calvo-Sotelo, president d'Endesa (allà va poder completar la privatització d'una de les empreses públiques més importants), president de Sogecable i comissionat del govern Aznar per gestionar el desastre del Prestige. Va passar de la Falange a la UCD i de la UCD a l'AP de Fraga i al PP. Hi ha poques biografies que expressin millor una de les claus de la història política d'Espanya: la continuïtat en el poder de bona part dels dirigents principals de la dictadura.
Després que fos imputat per la jutge argentina María Servini per crims de lesa humanitat, Martín Villa va ser defensat per la immensa majoria de mitjans de comunicació espanyols i també per figures polítiques de diferent signe. El setembre del 2020 tots els expresidents del govern espanyol que encara continuen vius (González i Zapatero del PSOE i Aznar i Rajoy del PP) van signar una carta de suport a Martín Villa. A més d'altres figures de la dreta, la carta va ser signada per Nicolás Redondo i Cándido Méndez (ex secretaris generals de la UGT i membres del PSOE) i per Antonio Gutiérrez i José María Fidalgo (ex secretaris generals de CCOO; Gutiérrez va ser, a més, abans de passar-se al PSOE, membre del comitè central del Partit Comunista).
L'odi que professen certes figures ancianes del periodisme i de la vella esquerra pels que avui continuen defensant que la memòria democràtica és incompatible amb defensar els prebosts del franquisme, s'explica per una frustració. Estaven convençuts d'haver enterrat per sempre les vergonyes de la nostra història amb un relat edulcorat de la Transició. Però hi continua havent gent que parla d'aquestes vergonyes i no poden suportar-ho. Soc perfectament conscient que la correlació de forces d'aquell període difícilment hauria permès que les coses fossin molt diferents. No m'he cregut mai que la història de l'esquerra s'expliqui per traïcions de dirigents rebutjats per les seves bases i els moviments socials. La història sempre és el resultat dels xocs de les forces de tots els actors. I a partir d'aquí, es pacta. Però una cosa és això i una altra és fer-li afalacs a Martín Villa o assumir que el preu de tenir un sistema democràtic (almenys en un sentit formal) és haver de callar les veritats.
Sembla que el reconeixement de Martín Villa de la seva responsabilitat a Vitòria era “irònic”. Deixeu-me mostrar-vos la transcripció de les comunicacions de la policia el 3 de març de 1976 a Vitòria: "Ja hem disparat més de dos mil trets. Com està per aquí la cosa? / T'ho pots imaginar, després de disparar més de mil trets i destrossar l'església de Sant Francesc. Et pots imaginar com està el carrer i com està tot / Moltes gràcies, eh! Bon servei! Digue-li al Salinas que hem contribuït a la pallissa més gran de la història. Aquí hi ha hagut una matança. Canvi / D'acord, d'acord / Però de debò, una massacre".
Pedro María Martínez va ser assassinat a Vitòria el 3 de març. Tenia 27 anys i treballava a Forjas Alavesas. Francisco Aznar Clemente també. Tenia 17 anys i era estudiant i operari d'una fleca. Romualdo Barroso Chaparro, de 19 anys, va quedar greument ferit i va morir poc després. El mateix els va passar a José Castillo García, de 32 anys, treballador de Basa del Grupo Arregui, i a Bienvenido Pereda Moral, de 30 anys, treballador de grups diferencials. Cinc obrers morts per una acció criminal de la policia franquista que va quedar impune. Manuel Fraga, fundador del PP, era en aquell moment el ministre de l'Interior, i Martín Villa era el ministre de Relacions Sindicals. Fiqui's la seva ironia on li càpiga, Don Rodolfo.
La sol·licitud de compareixença que va demanar Bildu i que només va subscriure Unides Podem a la mesa del Congrés només pretenia que un exministre anés al Congrés a respondre les preguntes dels diputats sobre les responsabilitats que ell mateix reconeix que va tenir (encara que ho reconegués irònicament). Res més.
Entenc que a Martín Villa el vulguin protegir els ultres de Vox i els del seu partit. Entenc també que la dreta mediàtica lloï la seva figura. Però que hi hagi tants polítics i periodistes que es defineixen a si mateixos com a progressistes que també ho facin, explica per què la qualitat de la democràcia i del periodisme a Espanya deixen tant a desitjar.
