30/06/2021

Inventari de l'estat anímic

3 min
Una corda a punt de trencar-se.

Som al final de molt i al principi de tant. El món és un gran peix que es mossega sovint la cua. L’excés d’informació és un defecte, i la seva manca, un problema. El que s’acaba en realitat no s’acaba, però s’allunya. El que ve fa poca il·lusió col·lectiva. Prou feina tenim amb el que ens ocupa personalment. Arribem a aquest estiu al límit de moltes coses. Ens ho diem amb la boca petita i en els cercles íntims. El sistema de vida que ens hem imposat ens exigeix una fortalesa que molts dies ens l’hem d’inventar per sostenir-nos. Hem d’aguantar sempre i tot el que ens caigui a sobre, ens han dit al llarg dels anys. Ens ho hem cregut i ho hem assimilat. Però pesa. Esgota. La fragilitat és a la superfície per molt que ens neguem a veure-la i, sobretot, a mirar-la. Parlem de les cures però no aprenem a tenir cura de nosaltres mateixos ni dels altres perquè aplicar-les demana un canvi de rutines notori. Ho farem demà i el demà és ple d’excuses i d’una agenda insostenible. Per sobre de les nostres necessitats reals i sentides hi passen unes quantes obligacions ineludibles, moltes d’absurdes, i aquelles hores mal viscudes que anem deixant pel camí. No compten quantes se’ns han acumulat, que després ens fa mal al cor. La pandèmia està deixant un rastre preocupant, que ja es veia abans de confinar-nos. Els humans hem hagut d’aturar-nos per salvar-nos i el que hem fet és aturar-nos per no morir-nos. 

Necessitem atenció psicològica per tot. Sona el telèfon que sosté l’angoixa dels treballadors autònoms i que jo ni sabia que existia, els assalariats demanen consulta pública i privada per insatisfaccions i pressions diverses, els joves que no assoleixen les notes que se’ls demana s’angoixen i els qui les sobrepassen pateixen per excés, el col·lectiu LGTBI encara ara ha de justificar-se i se li exigeix un armari d’on sortir perquè la resta de la humanitat té baguls plens de temors antiquats i infames, hi ha persones que volen estar soles i per tantes raons, massa vegades econòmiques, han de viure acompanyades, n’hi ha d’altres que no suporten el silenci que els omple les estances cada vegada que tanquen la porta de casa, la ciutadania independentista ha de valorar els gestos dels repressors i pagar literalment i metafòrica les seves culpes de sentiment lícit, tothom ha d’estar a favor de la taula de diàleg encara que no tingui potes i estigui partida d’entrada perquè se suposa que parlant la gent s’entén encara que sovint només la mirada ja ens distancia dels altres, els desnonats s’aboquen inevitablement a la desesperança, els estrangers pobres a la desconfiança, i la llista no s’acaba. Fora molt més fàcil canviar la manera com fem girar la roda que assistir a tanta necessitat psicològica. Hi ha massa gent que no està bé i té tot el sentit que no ho estigui. Però els màsters en economia insisteixen en el rendiment i no en el benestar, i la qüestió és que la roda giri encara que l’exigència sigui màxima i inaguantable. Ansiolítics i cap a casa. Si en tens. D’ansiolítics i de casa. 

Estem al límit però hem d’arribar allà on sigui. Fer un rècord estúpid de multitasques. Hem de saber cuinar i saber triar un restaurant, hem de poder fer bricolatge, voler fer esport, ens ha d’agradar viatjar per conèixer món, estar amb gent, divertir-nos quan sortim, saltar-nos les normes i complir-les. Hem d’assumir la injustícia com una herència perpètua i la reincidència com si cada matí esborressin de tants caps tota la història. Ho hem de fer tot i el contrari de tot. No hem acabat d’entendre, després d’un any i mig de pandèmia, que sense respirar no tenim cap possibilitat de viure.

Natza Farré és periodista

stats