Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La inutilitat de l'anomenat vot útil

Quan encetam la darrera setmana de campanya electoral cap al 20-D és de preveure –seria la primera vegada que no fos així– que els partits estatals multiplicaran les seves crides a la recerca del vot útil. Com és lògic, i amb això coincideixen tots ells, el vot útil és l'únic que pot satisfer les nostres necessitats de finançament, reconèixer la insularitat, millorar les nostres infraestructures i tot un enfilall de promeses que tenen un denominador en comú: els únics que poden donar aquestes garanties, que ben aviat obliden, són els partits estatals, siguin els vells PP i PSOE i, fins i tot, els emergents Podemos i Ciudadanos.

Aquests partits, o almenys això ens diuen, són els que tenen les estructures més potents, capacitat de governar o incidir en les decisions de govern, el joc parlamentari els afavoreix (els reglaments del Congrés i el Senat així ho certifiquen), són els únics amb capacitat real de poder complir les promeses que fan en campanya. No vull donar més murga amb aquestes manifestacions, atès que ells es basten per si sols. I efectivament una part del cos electoral actuarà d'acord amb aquestes premisses.

Si analitzam les legislatures passades, res més lluny de la realitat. Després de trenta-set anys de democràcia, els illencs hem votat elecció rere elecció els partits estatals, els hem confiat la gestió dels nostres interessos, i ho hem fiat tot a la capacitat d'influència que els diputats i senadors illencs tindrien en els respectius aparells dels grans partits. A l'hora de fer balanç, aquest no pot ésser més decebedor, els interessos particulars dels partits estatals han passat per damunt dels interessos generals del nostre país, i els grans problemes de la nostra circumscripció electoral (això és el que purament i simplement ens consideren) els han deixat de banda, i només hem rebut engrunes; aquest vot útil ha estat el més inútil que hem emès.

La realitat d'aquests comportaments té una explicació molt senzilla, almenys aplicable al PSOE i al PP: ambdós partits, encara que siguin estatals, tenen les seves pròpies pesqueres de vot, els seus sectors de vot captiu, i aquests són precisament els interessos que han defensat deixant de banda el nostre país. Els seus interessos electorals no coincideixen amb els de la nostra terra, i per molt que ens hi esforcem, els importam un rave. Aquesta imatge d'unes illes privilegiades, riques i sense grans problemes per resoldre (segons ells), i que només aportam vuit escons al Congrés de Diputats, és l'única que perceben, i si et queixes t'etziben: no us queixeu que sou els qui millor viviu de l'Estat!

No vull prejutjar gaire quin serà el comportament dels partits emergents, Podemos i Ciudadanos. Els primers demostren un voluntarisme novell, però ja sabem que si algú prendrà les decisions d'una manera piramidal i en clau estatal seran ells; el seu comportament al Principat n'és la prova més fefaent. Tot i les rectificacions de darrera hora. Pel que fa a Ciudadanos, el mateix que diuen aquí ho poden dir a Ciudad Real o a Saragossa, recentralització homogeneïtzadora i prou.

Tot això ens condueix a una reflexió: de què ens serveix enviar representants a Madrid que estaran a les ordres dels aparells centrals dels partits estatals? L'experiència viscuda fins ara ens certifica a les clares que de ben poca cosa. Basta fer un breu exercici mental: algú sap per exemple els noms de la meitat dels nostres representants a Corts i Senat? I, en cas afirmatiu, algú es recorda d'una iniciativa pròpia que hagin presentada aquesta passada legislatura en defensa dels nostres interessos?

Davant aquesta experiència de tants d'anys, i en una cruïlla històrica com la que presumiblement ens tocarà viure la propera legislatura, cal rompre d'una vegada amb la inutilitat del vot útil estatal i donar una oportunitat als partits de país, uns partits que tenen el seu centre de decisió a la nostra terra, els únics amb capacitat d'escaïnar de valent quan el ministre de torn vulgui prendre una decisió que ens perjudica. Els únics que s'arromangaran de bon de veres per donar la veritable visió d'unes illes que es van empobrint. Els únics que exigiran als poders centrals que apliquin la seva Sacra Constitució i, d'una punyetera vegada, respectin el fet insular. Diumenge vinent, els que estam farts que no ens escoltin, només tenim un camí: el vot a MÉS o a El Pi, a El Pi o a MÉS, cadascú des de la seva particular reflexió. Malgrat les seves mancances, que en tenen, malgrat que de vegades aquí han fet pactes que a alguns ens han repugnat. Fins i tot, malgrat que no hagin tingut la valentia de confegir conjuntament amb la societat civil una candidatura de país. Tot i així, es mereixen una oportunitat, són el vot més útil per al nostre petit país. Altres territoris de l'Estat iniciaren fa temps aquest camí i els ha retut. Ara ens toca a nosaltres!

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF