Interinitat existencial
La convocatòria d’eleccions a Madrid va ser el resultat d’una concatenació d’errors. Una moció de censura mal calculada per Moncloa a Múrcia va desencadenar una partida de caramboles que ha conduït a entronitzar l’ayusotrumpisme a l’imaginari de les temptacions polítiques ibèriques. No obstant això, en aquest tràfec d’esdeveniments hi podem trobar moltes més coses que uns simples errors tàctics. Ens hauríem de remuntar als inicis del primer estat d’alarma, quan el president Sánchez va posar molta cura en demostrar que era ell qui manava. Llenguatge bèl·lic i aires de recentralització. Un cop més es demostrava que quan Sánchez no va de la mà dels catalans i bascs se sol equivocar. Volia treure la idea d’autoritat del marc identitari de la dreta i, com per art d’encantament, ha estat la dreta la que ha guanyat a Madrid esgrimint la llibertat com a bandera, suposadament un concepte clau en el marc de llenguatge de l’esquerra. Tacticisme bumerang.
Era un error desconfiar i no buscar d’entrada la corresponsabilitat de les comunitats per tal d’acaparar protagonisme en solitari. Quan s’adonaren de la circumstància, i Sánchez va voler rectificar, l’eixerida Ayuso ja havia deixat de costat qualsevol mena d’actitud responsable per encarnar el paper de germana revoltosa amb qui anar a prendre copes. Sánchez era l’ogre que prohibeix coses. La bandera de la llibertat per unes cerveses. Llibertat líquida. El lleixivat de Trump i les birres d’Ayuso com a grans símbols del liberalisme postpandèmic. La caricaturització del debat ideològic i cultural, quan la seva proposta de model econòmic s’ha mostrat insostenible.
Sánchez va caure de peus a la galleda del parany que “España empieza en Madrid”, preparat per Ayuso. Quines feines hi tenia el president del govern de l’Estat en involucrar-se de la manera que ho va fer en la campanya madrilenya? La teoria del km 0 que, no cal dir-ho, a la Puerta del Sol no s’interpreta en el sentit que “tots els camins condueixen a Roma”, sinó ben aviat tot al contrari. Madrid, capital, no és confluència de res, sinó origen de tot en l’imaginari conservador espanyol. Negació de l’estat plurinacional. Tanmateix, com moltes altres capitals al món, Madrid no representa gens el tarannà de la gent de la resta de l’Estat. Madrid s’ha convertit en el cau de la caverna mediàtica, de togats i uniformats de l’estat profund, de nous botiflers i del capital corporativista que gaudeix del paradís fiscal de la capital que, com herba dolenta, creixen al voltant de les institucions. Un exèrcit del mal amb molta influència.
Els resultats electorals a Madrid que han donat la victòria a Ayuso s’han convertit en una primera passa per recompondre la dreta sobre la base del més aspre de l’aznarisme amb rivets de trumpisme castís. Arravatament per una estratègia de crispació, això és el que ens ve a sobre. Milton Friedman deia que “només una crisi dona lloc a un canvi vertader”. La circumstància actual és que les receptes del neoliberalisme –del qual Friedman en va ser el seu màxim guru– són les que han conduït a la crisi d’ara. Difícilment en poden ser la solució. Vassall, el neoliberalisme, de les grans corporacions capitalistes, l’únic que li resta per defensar és l’obstinació per un model de govern exclusivament orientat als beneficis sota la màscara del populisme. I en aquesta tasca el conglomerat mediàtic-corporatiu-estat profund hi ajudarà molt. Perill d’esquadrisme a la dreta.
Si giram la vista a l’esquerra, es comprova que les tres formacions polítiques d’aquesta cordada es mantenen després de les eleccions. S’ha produït el ‘sorpasso’ de Más Madrid al PSOE. És curiós com les guanyadores en cadascun dels camps de l’espectre polític encarnen la irresponsabilitat (Ayuso) i la responsabilitat (Mónica Garcia) davant la pandèmia. Significatiu. Ara, amb la Comunitat de Madrid, que jo recordi, són almanco cinc les comunitats en què l’esquerra “alternativa” supera en vots autonòmics al PSOE. Catalunya, País Basc, Navarra, Galícia i Madrid. És a dir les nacionalitats històriques més Madrid. D’aquestes comunitats, 4 són les de major renda per càpita i, en conjunt, representen el 42 per cent del total de la població de l’Estat. He manllevat una frase per descriure el moment: (el PSOE es troba en una) “interinitat existencial entre el passat i el futur”.
La legislatura, després de les eleccions a Catalunya, semblava que podia entrar en una fase relativament de calma. Està succeint tot el contrari. S’ha remogut el calderó intentant reflotar Cs com aliat alternatiu al del pacte d’investidura. I la situació a Catalunya es deixa podrir sense ajudar a enfortir la via política d’una sortida negociada. Realment quan sents a dir a la portaveu del govern central que la falta d’acord per formar govern a Catalunya retarda la posada en marxa del procés de diàleg, sona a poc creïble i recorda massa a un sepulcre blanquejat.
Tanmateix, per moltes voltes que es vulguin donar, l’única via d’avanç possible per afrontar el futur és l’encarnada pel bloc de la investidura, no hi ha altra alternativa. A la caverna socialista (també tenen una caverna pròpia) i a algunes baronies no els agrada gens ni mica barrejar-se amb l’“altra esquerra”. Ni mengen, ni deixen menjar (es una frase feta, no pensin amb portes giratòries). La descomposició de Cs i l’èxit momentani de l’exhibicionisme d’Ayuso tiren per terra tota temptació de gran (o petita) coalició. En aquest punt del camí no els queda una altra als socialistes que emprendre una profunda catarsi per sortir-se’n de la “interinitat existencial” que pateixen i teixir complicitats profundes i generoses amb els companys del bloc de la investidura. Confiar en les perifèries, tant geogràfiques com socials.
