Si es mira la situació espanyola amb els ulls d’un conservador, s’arribarà a la conclusió que és un desgavell. Un desgovern. Aprofitant la circumstància, Ciutadans pretén el ‘sorpasso’ per la dreta, que seria alguna cosa així com “si no vols tassa, tassa i mitja”. Gairebé sense cap experiència de govern municipal, i nul·la trajectòria en l’administració autonòmica i estatal, alguna enquesta ja els presenta com la nova ‘prima donna’ de la política estatal. Es presenten com l’esperança blanca de l’establishment. Si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï, com a principi.
No obstant això, si aconseguim abstreure'ns de la meitat conservadora que pugui niar en la nostra ànima, el desgavell no és tal. Darrere tota discrepància, insubordinació o actitud rebel hi ha l’energia que fa avançar i canviar a millor. No és cert que darrere aquests comportaments hi hagi només una actitud personal i narcisista. La càrrega personal que imposa la cultura individualista actual no ha limitat la capacitat de indignació de la gent. La gent se segueix indignant, defensant la seva posició ètica i els seus principis. Ho veiem diàriament i ho constatem en la força i capacitat dels moviments socials. Aquest és un altre punt de vista possible del desgavell que alguns volen arreglar.
El sociòleg francès Gilles Lipovestky diu que és suficient que s'acceptin els valors mínims de la democràcia i que es tingui la tolerància com a punt de partida per mantenir una societat plural. Avui, quan s’expressa la indignació per les condemnes de Valtonyc, Pablo Hasel o La Insurgencia, es fa des d’aquest principi. Més enllà de la militància en el contingut de les lletres, existeixen principis morals i ètics dels quals un no pot desistir. El desordre no està a mostrar la solidaritat amb els condemnats, sinó a limitar-ne la llibertat d’expressió. Poden intentar atemorir i confondre la gent. Tard o prest, cauran les màscares.
El portaveu de Jutges per la Democràcia ha assenyalat, en relació amb la sentència de Valtonyc, que un cop que el recurs arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, segons la jurisprudència que s’ha aplicat fins ara, s'estimarà i, per tant, s'anul·larà la sentència. Aquesta és una opinió de pes, però no l’única que posa de manifest una clara discrepància, en matèria de drets individuals i col·lectius, entre la jurisprudència espanyola i la internacional i la d’altres països de l’entorn. Divergència que, a mitjan termini, no va gens a favor de la visió conservadora. Va quedar palesa amb la retirada de l’euroordre de detenció de Puigdemont i ara amb l’advertència del Departament de Justícia de Suïssa sobre la no-extradició d’Anna Gabriel.
És evident que Puigdemont i Gabriel intenten explotar al màxim aquesta contradicció. Estan posant en una posició difícil l’estat espanyol. Per dir-ho d'alguna manera, el plet que han plantejat a l'Estat ha deixat de manifest que aquest pateix d'una certa autarquia judicial; les ordres de detenció només serveixen, com abans, per al seu territori. La no-existència de presos i represaliats polítics ja només la mantenen el govern i el seu entorn. Això sí, l’ampli entorn del 155. En aquest sentit, la retirada de l’obra de Santiago Sierra d’Arco no és una anècdota, per ventura és el símbol d’una necessària causa general per la democràcia. I, en aquesta, la qüestió catalana juga un paper essencial, que va més enllà de la disputa nacional i el dret a decidir.
Però tornem al desgavell de què parlàvem al principi. Al desgavell conservador, provocat pels conservadors i vist des dels conservadors, i que Ciutadans vol aprofitar proposant una volta més a la rosca (una neorosca vil?). Podria quedar perfectament resumit en el pensament del tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, cap de la repressió de l’1-O: "El compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana". Sentència que tant podria ser una enèsima reinterpretació del Leviatan com una resposta a la pregunta maquiavèl·lica "Què és un govern sinó el mitjà per contenir els súbdits?”.
El resultat és que, per exemple, un ciutadà nord-americà pot confiar que l’entramat institucional i el sistema judicial el protegiran dels excessos del seu president. De fet, el món confia que la solidesa de la democràcia americana temperi les pulsions agressives del president nord-americà. Aquí, per contra, l’Estat actua d’expenedor d’actituds autoritàries. Tot, basat en la llei, efectivament. En reformes del codi penal, lleis ‘mordassa’ i controls, que els conservadors elaboraren en les èpoques de majoria absoluta.
Efectivament, falta un contrapunt. “Nunca extrañéis que un bruto/ se descuerne luchando por la idea”, deia Antonio Machado. Mentrestant, no estaria de més que alguns procuressin utilitzar el calaix de vots existents per canviar algunes coses. No resultés que després fos massa tard.
